divendres, 19 de setembre del 2014

Els llenguatges artístics (1): L'arquitectura


L’arquitectura es pot definir com l’art de projectar i construir edificis o espais per a l’ús humà. El punt de partença de l’arquitectura és l’intent  de donar satisfacció a determinades necessitats humanes: protecció dels elements climatològics, protecció front els animals o altres grups humans, espais adients per a desenvolupar les diferents activitats col•lectives. En un primer moment, el tipus de resposta arquitectònica estava molt determinat pel nivell de desenvolupament tecnològic però posteriorment els homes han estat capaços de fer construccions molt complexes adaptades a les diverses necessitats i s’han preocupat dels aspectes artístics o estètics dels edificis.

El llenguatge arquitectònic presenta unes característiques pròpies que el diferencien clarament del llenguatge pictòric o escultòric:

a) La importància dels aspectes materials i tècnics i el caràcter utilitari. Materials i tècniques s’han d’utilitzar en vistes a la construcció d’edificis que donin satisfacció a una necessitat material o representativa.
b) La importància de l’espai interior. Les activitats humanes es desenvolupen en l’espai arquitectònic, un espai que és acotat i definit per l’element material de l’edifici. L’arquitectura, a diferència de la pintura, no admet una contemplació passiva: necessita ser recorreguda i viscuda per tal de ser entesa en la seva globalitat.
c) La interconnexió amb altres edificis i espais per tal de crear un espai exterior que és l’àmbit d’allò que és públic. Arquitectura i urbanisme són inseparables.
d) El caràcter d’obra col•lectiva. L’obra arquitectònica no depèn exclusivament de la inspiració genial o de l’esforç momentani d’una persona, sinó que requereix un procés complex en què intervenen diversos factors i moltes persones diferents per a poder dur-lo a terme. Tota obra arquitectònica implica dues fases o processos fonamentals: la planificació o elaboració d’un programa i la realització que culmina amb la construcció de l’obra.


Els materials

Considerem materials arquitectònics totes aquelles matèries primeres utilitzades en la construcció d’un edifici, tant si són d’origen natural (pedra, fusta, fang) com artificials (vidre, plàstics). Per la seva funció en la construcció, podem distingir entre els materials constructius que s’utilitzen per a bastir l’estructura, les cobertes i els murs, i materials decoratius que s’utilitzen per a revestir els materials constructius amb una funció primordialment estètica. Les propietats més importants dels materials constructius són la plasticitat (capacitat per a conservar la seva forma) i la resistència, mentre que les principals característiques dels decoratius són la seva bellesa i durabilitat.

Els materials constructius van variar molt poc fins al segle XIX. Aquests materials tradicionals són la pedra, la fusta, el fang i la calç. L’arquitectura popular ha emprat també freqüentment altres materials d’orígen orgànic com la canya, la palla, les pells d’animals, etc. Amb l’expansió de la industrialització s’introduïren els nous materials constructius com el ferro, el vidre i el formigó. Posteriorment, s’han incorporat altres materials innovadors com l’alumni, els plástics, el titani, etc.

La pedra és utilitzada des de la Prehistòria (monuments megalítics). Són aptes per a la construcció totes les pedres dures i compactes que poden ser tallades. A l’arquitectura clàssica, el marbre es va convertir en el material més preuat per les seves condicions mecàniques i per la seva bellesa. Pel que fa a la forma de tallar els blocs de pedra, anomenem carreu la pedra de construcció tallada en forma de paral•lelepipèdica regular, mentre que la peça més petita i no perfectament regular es diu carreuó.

El fang ja s’utilitzava com a material de construcció a l’antiga Mesopotàmia 4000 anys abans de Crist. Les formes més habituals d’ús del fang a la construcció són el maó (paral•lelepípeda regular de fang cuit), la tova (espècie de maó pastat amb palla i assecat al sol) i la teula (peça de fang cuit de formes diverses, dura i impermeable, que s’utilitza per a cobrir les teulades).

La fusta ha estat el material predominant a zones pn la pedra escasseja. Té unes qualitats de plasticitat i resistència molt bones però presenta el greu inconvenient del perill d’incendi. Tot i així, ha estat emprada arreu fins fa molt poc tempsa l’armadura de les teulades perquè pesa molt menys que la pedra.

El ferro i el vidre, grans protagonistes de l’arquitectura del segle XIX, eren coneguts des de molt antic, però la Revolució industrial va permetre la seva fabricació massiva, així com el desenvolupament de les tècniques de construcció adients a aquests materials. Els progressos tècnics posteriors han permès d’incorporar materials molt especialitzats a determinats usos i que, fins i tot, han permès crear una estètica molt innovadora com és el cas de les cobertes de titani del Museu Guggenheim de Bilbao, obra de Frank Ghery.

Un tipus específic de material constructiu és el dels materials aglomerants, és a dir, els que serveixen per a unir o compactar els altres: la calç, el morter (barreja de calç i sorra pastada amb aigua), el guix i el formigó són els més freqüents.

Els materials decoratius han estat molt diversos des de l’antiguitat. Cal aclarir, en primer lloc, que les qualitats estètiques dels materials constructius (textura, color, etc.) han estat aprofitades sovint pels arquitectes i que molts edificis de gran valor artístic deixen al descobert la pedra, el maó o el ferro emprats en la seva construcció. Altres vegades s’ha considerat que els materials de construcció havien de ser revestits per altres més bonicso més adequats a l’aspecte finalque es vol donar a l’edifici. Els arrebossats, l’estuc, les guixeries, les plaques de pedres dures o de fustes nobles, els mosaics, les ceràmiques variades i la pintura han estat els materials decoratius més utilitzats en l’ornamentació arquitectònica al llarg de la història.

Els murs

Els murs són les superfícies verticals que limiten o divideixen l’espai arquitectònic. La seva funció principal és de tancament, però és freqüent que facin també funció de suport de l’estructura de les cobertes.

Cadascuna de les dues superfícies, interior i exterior, d’un mur es diu parament del mur, i el seu aspecte final depèn del tipus i disposició del material amb què està construït (l’aparell), de l’articulació o forma de combinar els diferents elements arquitectònics presents (obertures, motllures, arcs, columnes) i, en el seu cas, el revestiment (pintura, etc.).
Segons la forma i la disposició dels materials, els murs poden ser de diferents tipus:

• Isòdom: aparell de carreus regulars que deixa visible la cara llarga. Es diu pseudoisòdom quan alternen filades de carreus de diferent mida.
• De través: quan els carreus o maons es disposen deixant visible la cara curta.
• L’aparell diatònic, l’anglès i el romà són diferents formes de combinar la disposició dels carreus de llarg i de través.
• Mur ciclopi és el que està format per grans blocs irregulars de pedra.
• Mur de maçoneria, quan el material de construcció són pedres petites i irregulars unides per un material aglutinant (fang, morter, ciment). Quan només s’utilitza la pedra, el maó o la fusta per consolidar un mur fet de calç i sorra pastades amb palla i aigua es parla de tapiada o mur de tàpia.


Els sistemes constructius

Hi ha diverses formes de construir que depenen del nivell tecnològic de cada grup humà, de les tradicions culturals, de la funció de l’edifici o del seu significat simbòlic o representatiu. Anomenem sistemes constructius les diferents maneres de bastir l’estructura d’un edifici, o sigui, els diferents tipus de suports i cobertes i la forma de combinar-los.

L’estructura d’un edifici es compon d’uns elements de suport (elements verticals que aguanten el pes de la coberta) i uns elements suportats (els que serveixen per a cobrir les obertures i els espais arquitectònics).

Els suports més utilitzats a l’arquitectura són els pilars, les columnes, les pilastres i els murs. A més de la seva funció primordial, els elements de suport tenen un efecte decisiu en la distribució de l’espai interior d’un edifici perquè el compartimenten i creen barreres interior. Per tant, el sistema de suports s’ha de projectar de manera que, a més de donar solidesa a la construcció, permeti una distribució adient de l’espai. L’estructura pot determinar també l’aspecte extern de l’edifici tant pel fet que els elements constructius quedin a la vista com per la possibilitat d’articular el ritme i la mida de les obertures del mur.

Al llarg de la història de l’arquitectura s’han desenvolupat tres grans sistemes constructius amb les seves respectives variants:

1. L’arquitectura arquitravada o llindada utilitza cobertes rectes (llindes o arquitraus) sobre qualsevol tipus de suport vertical. La seva manifestació més elemental són els dòlmens prehistòrics: dues pedres verticals i una d’horitzontal a sobre. L’arquitectura grega és l’exemple més perfecte d’arquitectura llindada i el seu repertori de formes i proporcions de suports (columnes) i cobertes ha estat utilitzat sovint per tota l’arquitectura posterior fins als nostres dies. Els elements suportats són, generalment, l’entaulament i l’estructura de fusta que conforma la teulada a dos vessants (encavallada) i es revesteix posteriorment de teules, plaques de pedra o metall, etc.

2. L’arquitectura voltada o adovellada es basa en la utilització d’elements suportats de secció corba com l’arc, element arquitectònic que cobreix una obertra i està format per dovelles o pedres tallades en forma de tascó. El desenvolupament de l’arc origina les voltes i les cúpules que són els elements arquitectònics de secció corba que serveixen per a cobrir un espai. Originàriament, el sistema voltat va lligat a la utilització del maó i apareix a les antigues cultures del Pròxim Orient, on la manca de fusta i de pedra adient per a la construcció va obligar a buscar noves solucions tècniques. L’arquitectura romana i la bizantina, el romànic, el gòtic i tots els estils posteriors han utilitzat sistemes voltats.

La tipologia dels arcs i les voltes és molt variada i va des de les formes més senzilles de l’arc de mig punt (forma de semicircumferència) i de la volta de canó (la formada pel desenvolupament longitudinal de l’arc de mig punt) fins a formes molt complexes.

 3. L’arquitectura dels nous materials, especialment el formigó armat i el ferro, que permeten crear estructures completes, a mena d’esquelets d’edificis, i projectar elements sortints que multipliquen les possibilitats compositives. Aquest sistema allibera completament el mur de la seva funció de suport i permet utilitzar-hi qualsevol material i multiplicar les obertures amb tota llibertat. Això fa possible l’aparició de grans superfícies de vidre i l’adopció de formes sinuoses en les parets dels edificis.

Formes de projectar i de representar l’arquitectura

Per veure completament un edifici i entendre la distribució del seu espai interior, la relació amb l’espai urbà, la disposició dels seus volums i les proporcions entre les parts, no n’hi ha prou amb mirar la seva façana o contemplar-ne diverses fotografies. L’arquitectura necessita ser passejada i viscuda i això no sempre és possible. D’altra banda, abans de construir un edifici s’ha de tenir un projecte perfectament perfilat i planificat i per això cal representar tan exactament com sigui possible quelcom que encara no existeix.

Per a resoldre aquests dos problemes, els arqituectes han anat perfeccionant tot un seguit de sistemes gràfics per a fer els projectes de les seves obres i per a representar obres ja construides.

La planta és la representació a escala de la secció horitzontal d’una edificació a un nivell determinat. D’una forma més gràfica podríem dir que a la planta veiem representat allò que veuríem si un pla horitzontal tallés l’edifici a un metre del terra. A la planta es veu molt bé la distribució dels espais interiors i la situació dels suports i dels murs. És usual, a més, indicar el tipus de cobertes amb línies discontínues.

L’alçat és la representació a escala d’una superfície vertical, que mostra la disposició dels diferents elements en el parament del mur. Els més utilitzats són l’alçat frontal, el lateral i l’interior. Els alçats han de ser precisos i detallats per tal de mostrar el ritme de les obertures, els tipus de columnes, els arcs, etc.

La secció és la representació gràfica d’un tall imaginari fet en sentit longitudinal o transversal a l’edifici. Una secció mostra el que podríem veure si haguéssim tallat l’edifici per un pla vertical. És molt útil per mostrar el sistema de suports i la distribució de les càrregues.

Per saber interpretar una planta o una secció cal tenir una certa pràctica i ser capaç d’imaginar-se en forma tridimensional allò que està dibuixat en dues dimensions. Per això, és freqüent completar la descripció gràfica d’un edifici amb una vista en perspectiva que intenta representar el volum de l’edifici des d’un punt de vista determinat per diversos sistemes de projecció. La visió més completa ens la dóna la perspectiva axonomètrica.

Forma i funció. El significat de l’arquitectura

Tota obra arquitectònica té una funció utilitària, és a dir, està destinada a un ús primordial que és la seva raó de ser, el punt de partença del programa que culmina amb la construcció de l’edifici.

Aquesta funció és, tanmateix, inseparable de la forma, és a dir, del resultat de la combinació dels diferents elements materials que componen l’edifici i li donen una forma concreta. L’anàlisi formal de l’arquitectura presenta tres aspectes complementaris:

a) L’aspecte tècnicoconstructiu: materials, sistemes constructius
b) L’aspecte morfològic, o estudi de les unitats formals elementals: columna, arc, voltes, cúpules, etc.
c) L’aspecte estilístic, que fa referència a la manera d’ordenar els elements morfològics: composició, ritme, simetria, proporcions, relació entre el tot i les parts, etc.

La forma com els arquitectes combinen els elements formals per tal de donar resposta a la funció de l’edifici comporta la repetició d’una sèrie d’esquemes constructius que, en un moment històric determinat o al llarg d’un període de temps molt dilatat es consideren els més adients per a una funció determinada. Aquestes respostes arquitectòniques que esdevenen tradicions culturals són les denominades tipologies arquitectòniques.

Les classificacions tipològiques poden ser molt genèriques, basant-se en criteris funcionals relativament ambigus: edificis religiosos, funeraris, d’espectacle, d’habitació, palaus, etc. Es poden també establir categories més concretes. Per exemple, el grup d’edificis amb funció religiosa podem diferenciar-lo en funció de la creença religiosa i, per tant, del tipus de ritual que s’hi farà: mesquita, sinagoga, església, temple grec o romà, etc.

Però si hem considerat l’arquitectura com un llenguatge, no podem deixar de banda l’aspecte de la seva significació, d’allò que se’ns vol transmetre mitjançant les formes arquitectòniques. Darrera d’una opció aparentment tècnica i formal hi ha sovint un missatge de tipus simbòlic o espiritual.

La significació de l’arquitectura ve donada moltes vegades per la integració d’altres llenguatges artístics: la representació del Pantocràtor en l’absis d’una església amb pintures al fresc o amb mosaics; en d’altres, en canvi, són els mateixos elements arquitectònics els que estan carregats de significat: la simbologia celestial de la volta de mitja esfera en les esglésies cristianes, el valor de la llum que es filtra a través dels vitralls gòtics com a símbol de la divinitat, el cos de Crist crucificat representat per la forma de la planta dels temples de creu llatina, etc.

Això significa que, per tal d’entendre l’arquitectura, és imprescindible l’estudi de la mentalitat de les èpoques passades, conèixer les fonts literàries que ens puguin ajudar a interpretar les formes, en definitiva entendre el rerefons espiritual, l’imaginari col•lectiu d’una societat.

Pauta per a l’anàlisi d’una obra arquitectònica

1. Dades generals de l’obra

1.1.    Identificació: nom (si en té), tipus d’edifici (església, ajuntament, teatre, palau, etc.) i emplaçament
1.2.    Si l’autor es conegut, mereix una breu referència biogràfica
1.3.    Dates de construcció i context històric de l’època que puguin ajudar a la comprensió de l’obra
1.4.    Estat actual de l’edifici. Modificacions, ampliacions, restauracions

2. Anàlisi formal

2.1.    Organització de l’espai: estudi de la planta
2.2.    Materials i sistema constructiu: arquitravat/voltat, suports, cobertes, etc.
2.3.    L’espai exterior: distribució deis volums, façanes, relació amb l’entorn urbá
2.4.    Elements decoratius

3. Anàlisi estilística i significació de l’edifici

3.1.    Elements formals que es poden considerar definitoris de l’estil.
3.2.    Funció de l’edifici i la seva relació amb la forma.
3.3.    Elements simbòlics en la distribució de l’espai, la decoració, el lloc on s’ubica, etc.
3.4.    Relació amb la cultura de l’època i la personalitat de l’autor o de qui encarregà l’obra.

4. Valoració i conclusió

Situar l’obra en el conjunt de la Historia de l’Art. Establir possibles influencies o relacions formals o de significat amb d’altres obres conegudes. Importància de l’obra com a referent per altres obres posteriors, qualificar-la com a obra clau d’un estil o època de la Historia de l’Art o com una obra menor.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Post nuevo Post antiguo Home