dijous, 30 d’octubre del 2014

Tècnica dels draps molls

La tècnica dels draps molls, utilitzada en escultura, consisteix a representar el cos humà a través de transparències, com quan està cobert de roba (en general una sola capa i en principi bastant ampla, com una túnica) mullada, que s'enganxa al cos però de tant en tant produeix plecs decoratius.
Aquesta tècnica va crear-la Fídies, i la va usar al Partenó. Nascuda a l'Antiga Grècia, la tècnica dels draps molls ha estat posteriorment imitada, tant en pintura com en escultura, per les diferents escoles classicistes al llarg del temps.

La ciutat romana


La ciutat és un element clau de la civilització romana. L'expansió política d'un estat centralitzat no hauria estat possible sense l'existència d'una xarxa de centres de control polític i militar i alhora nuclis bàsics d'activitat econòmica. Es pot dir que, en gran mesura, el procés de romanització és també un procés d'urbanització. És tan gran la importància de la xarxa urbana romana que encara a hores d'ara constitueix la base de l'entramat urbà de l'Europa meridional.

El traçat de les ciutats romanes té un caire clarament  uniformador. El model és l'organització dels campaments militars que els romans bastiren a tot arreu de l'Imperi per tal d'imposar i mantenir la seva autoritat. Aquests castra s'erigien segons unes normes molt rígides i eren traçats segons un model reticular dins d'un perímetre defensiu rectilini predeterminat. Molts d'aquests campaments van ser només instal·lacions provisionals, però d'altres esdevingueren la base de ciutats permanents.

La ciutat de Timgad, a l'actual Algèria, és un bon exemple d'aquest tipus de traçat. El perímetre és quadrat o rectangular, amb dos carrers principals en creu que formen la base de l'estructura viària: el cardo en direcció nord-sud i el decumanus en direcció est-oest; carrers secundaris completen la retícula tot formant les illes de cases que s'anomenen insulae. Als extrems del cardo i el decumanus s'obren les portes principals de la muralla.

A la confluència de les dues vies principals se situa el fòrum, una gran plaça que és el centre polític, econòmic i religiós de la ciutat. Al fòrum o a les seves rodalies s'aixecaven els temples i els edificis públics (pretori, basílica) i els monuments commemoratius. De vegades als extrems de la plaça hi havia grans exedres o hemicicles. Estàtues i edificis diversos donaven monumentalitat a les ciutats.

Legio (Lleó), Empúries, Emèrita (Mèrida), Barcino (Barcelona) i Pompeia són altres exemples d'aquest traçat urbà. En canvi, quan les condicions topogràfiques feien inviable aquest model, era freqüent la disposició en terrasses, amb una tendència clara a crear escenografies urbanes: Tàrraco n'és un bon exemple.

Reconstrucció de Tarraco (segle II dC)

La ciutat de Roma, centre i ànima de tot l'Imperi, presentava una complexitat molt més gran perquè el seu creixement va ser orgànic i no producte d'una planificació prèvia i perquè va arribar a ser una aglomeració d'un milió de persones aproximadament. En diverses ocasions els emperadors van fer obres de sanejament i embelliment de la ciutat i donaren lloc a espais monumentals de gran importància, com ara el Forum Romanum i els diversos fòrums afegits per altres governants, especialment Trajà.

Els fòrums de Roma palesen el caire simbòlic de l'arquitectura i l'urbanisme romans. Tot i el sentit essencialment pràctic a què ens hem referit abans, a les construccions imperials hi ha una voluntat evident de manifestar el poder de l'emperador i relacionar-lo amb la divinitat.

Els romans donaven gran importància a la solució dels aspectes pràctics de funcionament de la ciutat: clavegueres, pavimentació dels carrers amb lloses de pedra, subministrament d'aigua mitjançant aqüeductes i un sistema de canonades que la duia fins a les fonts públiques.

Els grans edificis públics destinats als espectacles (circ, teatre, amfiteatre) se situaven sovint prop de la muralla o, fins i tot, fora del recinte estrictament urbà. Al llarg dels carrers s'arrengleraven les cases que podien ser edificis de diversos pisos formant illes (insulae) o cases unifamiliars de planta baixa (domus).

El grau de planificació de les ciutats romanes i l'originalitat que presenten en la solució dels problemes d'infraestructura trigaren molts segles a ser superats.





Característiques pròpies de l'art romà


Hem esmentat reiteradament l'influx grec a l'art romà, però és convenient matisar aquestes afirmacions i apropar-nos als trets propis i definitoris de l'arquitectura i la plàstica romanes.

En primer lloc, la cultura i l'art romans tenen un caire clarament eclèctic. Els romans assimilaren moltes influències dels pobles conquerits i, al mateix temps, elaboraren una cultura pròpia que, en certa manera, va donar uniformitat al món romanitzat.

En segon terme, cal esmentar l'extraordinària capacitat des romans per resoldre els problemes constructius, urbanístics i representatius amb una gran qualitat tècnica i una gran varietat de tècniques i materials. En aquest sentit, val a dir que l'arquitectura romana és clarament superior a la grega.

A l'art romà hi ha molt poca elaboració teòrica, poques obres responen a programes estètics generals, ans al contrari, l'esperit que anima l'activitat dels romans és el de la resolució de problemes concrets.

Pel que fa a les arts plàstiques, trobem una clara tendència al realisme i a la plasmació de coses concretes i quotidianes, que es manifesta especialment en el retrat. Però a partir del segle III aC hi ha una marcada tendència a l'esquematització i a la simplificació dels trets.

Un fet important que convé remarcar és que a Roma l'artista com a individualitat no té importància. Els artistes moltes vegades eren esclaus o lliberts i era més important la tasca del taller que no pas la de l'individu. Fins i tot hi ha una certa industrialització o seriació de l'art.

Cal assenyalar també que a l'època imperial l'art es converteix sovint en un mitjà més de representació i glorificació del poder (colossalisme, divinització d'emperadors, etc.).

Finalment, cal considerar la importància cabdal que l'art romà ha tingut en la formació de la cultura estètica occidental. Convé recordar que la imatge del classicisme que admiraven els renaixentistes era la imatge de Roma, no la de Grècia i que, fins i tot, gran part del nostre coneixement de l'art grec és a partir de versions o còpies romanes. A més l'extensió i la profunditat de la romanització ha fet que l'empremta de Roma no arribi a oblidar-se completament en cap moment de la història.


Els antecedents de l'art romà


Roma era, en els seus orígens, un conjunt de llogarrets de pastors disseminats per la regió del Laci, a la Itàlia central, especialment pels set turons que hi ha a la vora del riu Tíber. Aquest conjunt de llogarrets va convertir-se en la ciutat que havia de dominar el món. Però, d'on rep els trets de la seva cultura? Quines influències hi ha en l'origen del seu art?

Són tres els elements essencials que hi ha a l'origen de l'art i la cultura romanes: 1) el substrat indígena de les tribus itàliques, 2) la civilització estrusca i 3) la influència dels grecs establerts al sud d'Itàlia i Sicília (Magna Grècia), a més de les relacions que va establir amb la mateixa Grècia.

L'art dels etruscs

Els etruscs eren un poble que habitava la regió d'Etruria (més o menys l'actual Toscana), a la costa occidental d'Itàlia. Durant els segles VII i VI aC, el seu domini es va estendre cap al sud, a la regió del Laci, on probablement van ésser els veritables fundadors de Roma. El seu apogeu coincideix amb el període arcaic grec.

Igual que altres pobles preromans d'arreu de la Mediterrània (els ibers, per exemple), el seu origen ha estat molt discutit, tot i que avui es tendeix a considerar que es tractava de pobles indígenes de la zona que, assimilant les influències orientals, púniques i gregues, van crear una cultura pròpia. La forma d'organització dels etruscs era la ciutat estat, protegida per poderoses muralles de pedra.

Coneixem molt poc la seva arquitectura, però és suficient per saber que utilitzaven habitualment l'arc i la volta (arc de les muralles de Volterra), com farien més tard els romans, i que van introduir la columna d'ordre toscà (semblant al dòric, però amb base).

La religió era part important de la seva cultura (queden restes bastant fragmentàries de temples), especialment els ritus funeraris. Les necròpolis etrusques (necròpolis de Tarquínia i Cerveteri), situades fora de les ciutats, constitueixen conjunts molt importants, que fins i tot arriben a tenir una estructura urbanística. El tipus d'enterrament més habitual és una sala circular subterrània que a l'exterior adopta forma de túmul. Tant les tombes com les cases reflecteixen una rígida jerarquització social.

Els etruscs van destacar en les arts plàstiques. En els enterraments són abundants les pintures murals, organitzades en registres horitzontals en els quals les escenes es desenvolupen linealment. Les figures presenten uns contorns ben definits per línies fosques que delimiten espais que s'omplen amb colors plans. Els temes són, generalment, escenes alegres i vitalistes (danses, jocs, escenes de caça, lluites) i hi és notable la captació del moviment. Aquests temes han donat nom als sepulcres que decoren (tomba dels àugurs, tomba de la caça i de la pesca, tomba dels lleons, etc.).

L'escultura etrusca manté també un cert paral·lelisme amb la del període arcaic grec, que es fa palès en l'adopció de recursos representatius com són el somriure arcaic, els ulls ametllats, etc. Cal tenir en compte que el període d'apogeu de l'art etrusc coincideix amb l'arcaisme grec (segles VII, VI i V aC). A més de les estàtues de culte són molt característiques les escultures de caire funerari on es representava el difunt (sovint amb la seva parella) en actitud tranquil·la i serena, com en el famós Sarcòfag dels esposos de Cerveteri. El material emprat en aquests retrats és la terracota, més dúctil i fàcil de treballar que la pedra.

Sarcòfag dels esposos

A partir del segon quart del segle V aC es produeix un afebliment de la influència grega sobre l'àmbit etrusc i l'art inicia una evolució cap a formes més originals que dóna lloc a l'aparició dels primers exemples dels dos gèneres itàlics que desenvoluparà posteriorment la plàstica romana: el retrat i el relleu commemoratiu.

El relleu commemoratiu es desenvolupa, sobretot, en els sarcòfags, on es representen escenes de seguicis funeraris. Aquestes representacions segueixen certs convencionalismes com el fet de representar els personatges principals més grans, deformacions perspectives que permeten veure alhora un objecte de front i de costat, o la composició a base de figures juxtaposades.

Pel que fa al retrat, a diferència del caràcter idealitzat que tenia entre les grecs, els etruscs busquen la fidelitat als trets fisonòmics de la persona: per a ells, cal que el retrat del difunt l'evoqui de manera realista. Aquesta fidelitat és ben palesa en l'únic retrat conservat de començaments de segle III aC i que representa a Lucius Iunius Brutus, el llegendari creador de la República romana expulsant l'últim rei etrusc de Roma. Es tracta d'un cap de bronze de mida lleugerament superior al natural tractat amb un realisme extraordinari; la mirada és profunda i severa, accentuada pel rictus de la boca tancada i els solcs pronunciats que es dibuixen a la cara; els cabells, en canvi, reflecteixen més clarament la influència grega.

Lucius Iunius Brutus

El domini de la tècnica del bronze es manifesta també en les figures d'animals, que denoten una aguda observació de la realitat (Lloba del Capitoli) i la influència de la fantasia animalística oriental (Quimera d'Arezzo). Cal esmentar, finalment, l'habilitat dels etruscs en els treballs d'orfebreria, ceràmica i arts decoratives en general.

La influència de l'art grec

L'empremta grega en l'art dels romans és tan evident que molts historiadors no dubten a considerar-lo una manifestación més de l'art hel·lenístic. De fet, la influència grega ja era palesa al món etrusc. Per tal d'entendre les raons d'aquesta profunda influència, cal tenir presents diversos factors:
  • La formació i la primera expansió de la República romana (509 aC) coincideix amb el classicisme grec, i el prestigi i l'admiració per la cultura hel·lènica s'estén per tota la Mediterrània. Fins i tot, el mite d'Eneas busca una filiació grega als orígens de Roma.
  • La presència grega a Itàlia i Sicília (Magna Grècia) suposa un contacte directe i facilita la importació d'obres gregues, així com el fet que artistes grecs treballin a la mateixa Roma, sigui com a esclaus o com a artesans lliures.
  • Al segle II aC (Guerres Macedòniques) es produeix la conquesta de Grècia pels romans. Això dóna un nou impuls a la influència grega i a la importació d'obres d'art. Es produeix un curiós fenomen de colonització cultural dels vencedors per part dels vençuts.

L'art romà (documental)


Aquí us deixo el documental sobre l'art de Roma que hem començat a veure a classe.

dimecres, 29 d’octubre del 2014

La Victòria de Samotràcia

Dades generals de l'obra:

Nom: Victòria de Samotràcia.
Autor: Pitòcrit de Rodes (Escola de Rodes).
Any: 190 a.C.
Material: Marbre.
Ubicació: Luvre.
Tècnica: Talla
Dimensions: 2.45 m.
Estat actual: Actualment, una ala ha sigut restaurada.


La Victòria de Samotràcia és una ofrena que van fer els ciutadans de Rodes al temple de Samotràcia després de guanyar una batalla naval contra el rei persa Antíoc III el gran el 190 a.C.
Aquesta batalla els va permetre obrir noves rutes comercials amb Caria i Licia.
L'escultura va ser descoberta el 1863, al mateix temple de Samotràcia per l'arqueòleg francès Champoisseau.
Com que recorda un fet important, és una escultura commemorativa.






En realitat, la Victòria de Samotràcia és una Atenea Niké (Atenea Victoriosa).

Està situada a la proa d'un vaixell (recorda que commemora una batalla naval). No es conserven els seus braços ni el seu cap, però basant-se en una Atenea Niké situada a dalt de la Columna de la Victòria a Berlín, se suposa que en una mà subjectava una corona de llorer, per coronar al capità i a tota la tripulació per la victòria.

Aquesta obra presenta dos tres principals: moviment i tensió.

Moviment: El podem trobar a la roba. A les seves cames es veu perfectament el vent impactant la seva roba. Aquí també hi podem trobar el dramatisme èpic típic de la Escola de Rodes. Per crear aquest efecte de moviment, la tècnica usada va ser la dels draps molls.

Tensió: La podem trobar perfectament a les ales. No estan recollides i ens donen l'efecte de que Atenea acaba d'aterrar a la proa del vaixell.

Moviment II: Un altre aspecte que ens indica moviment són les cames. La cama esquerra està endarrerida, fet que recalca la idea de que acaba d'aterrar al vaixell. A part d'indicar moviment, també és per donar estabilitat a la figura.

Aquesta escultura té una clara influència pel que fa la roba i la cama atrassada en la Niké de Paionos. Ho podem veure a la roba, que marca el moviment i el dramatisme de l' Escola de Rodes.
Aquesta escultura ha donat una clara influència a l'escultura de Umberto Boccini, Formes úniques de la continuïtat en l'espai, el veiem a la "roba" que porta i que representa el moviment.




dimarts, 28 d’octubre del 2014

Laocoont i els seus fills



• Títol: Laocoont i els seus fills.
• Autor:  Agesandre, Poliodor i Atenodor de Rodes.
• Datació: segle III- II a.C.   (període hel•lenístic)
• Localització:  Museu del Vaticà.
• Tipus d’escultura:  volum rodó.
•  Material: original de bronze, còpia romana de marbre.

Tots tres escultors eren nadius de l’illa de Rodes, Grècia. Atenodor va ser el fill i deixeble del seu pare Agesandre, i sobre Polidor no es sap gaire cosa. Hi ha hipòtesis de que potser també va ser fill d’Agesandre, tot i que no es sap del tot cert.

Es tracta d’un grup escultòric de volum rodó perquè podem rodejar-lo i contemplar per tot el seu contorn. En els seus orígens, estava elaborat de bronze, però el que es conserva actualment és una còpia elaborada pels romans en marbre. La seva mida és de 2,42 m d’alt. És grup escultòric perquè apareixen tres figures entrellaçades entre elles.
 Es tracta d’un representació de caràcter mitològic ja que representa una de les escenes de la Guerra de Troia en la qual Laccont es devorat per dues serps marines juntament amb els seus fills a causa d’un càstig diví. En l’orginial només apareixien Laocoont i un dels seus fills, perquè el relat mitològic grec ho narrava així. El segon fill va ser inclòs després pels romans, perquè  Virgili descrivia aquesta escena així a l’Eneida.

Fins a l’actualitat hi ha hagut diverses reformes del grup escultòric. Es va trobar sense els braç dret del pare,d'un dels fills, i sense la mà dreta de l'altre fill. També algunes parts de les serps.
Miquel Àngel entre d’altres  va proposar de restaurar el braç del pare en posició de flexió. El 1532 Giovanni Angelo Montorsoli va realitzar una restauració amb el braç estirat, que va rebre moltes crítiques,com ara bé que les figures semblaven micos. L'any 1905 l'arqueòleg Ludwig Pollack va trobar el braç original que tenia la posició flexionada com havia dit Miquel Àngel. Per tant, després d'aquesta trobada es van eliminar els elements sobrants que havien afegit anteriorment i es va col·locar el fragment de braç trobat.
Actualment l'obra es troba en el pati de Beldevere, dels Museus Vaticans.


 Es creu que la copia original va ser feta de bronze a la cera perduda, i per tant amb el sistema de la fosa. La còpia que es conserva actualment es una talla de marbre esculpida a Roma segurament per esclaus.
Es tracta d’una obra que transmet clarament el moviment. El grup presentat frontalment gira entorn a Laocoont, que intenta alliberar-se de dues serps, mentre que els seus fills al seu costat sembla que no tinguin la suficient força per alliberar-se.
Aquest moviment es veu reforçat per les serps que envolten tota la figura i creen una gran sensació de tensió.
Es veuen els músculs totalment en tensió, el cabell rinxolat en forma de moviment, i sobretot les expressions de les figures destacant la de Laocoont que representa a la perfecció el patiment “phatos”. Una altra mostra de moviment és la obertura de la boca d’una de les serps. Pel que fa als fills, tot i que mostren també aquest dinamisme cal destacar que no s'arriba a plasmar bé la imatge de nens, ja que tenen un cos més adult del que correspondria.
Les figures s’organitzen a partir de la piràmide que dibuixen els tres caps dels personatges, en el que Laocoont és el vèrtex superior, i una diagonal que creua tot el grup.


La mort d’Alexandre el gran l’any 323 aC va fragmentar l’imperi macedoni en diversos regnes, i la cultura grega es va traslladar cap a Orient. Aquesta cultura va servir de referència als regnes orientals, que van reflectir aquesta hel·lenització en les seves creacions artístiques.
El grup del Laocoont sembla es va produir a l’illa de Rodes independitzada de Pèrsia en temps d’Alexandre. Aquesta illa no només va aconseguir defensar la seva llibertat sinó que va formarun petit imperi  En aquesta època es va desenvolupar una escola d’escultura, de la qual el grup escultòric Laocoont és un dels màxims exponents.
Com bé s’ha dit aquesta obra pertany a l’època hel·lenística. Igual que el període clàssic va ser una font d’inspiració per al Renaixement, l’hel·lenístic ho va ser pel barroc. Un exemple d’influència anterior  és la similitud d’expressióó del rostre de Laocoont al gegant que Atenea agafa pels cabells a un dels frisos de l'Altar de Zeus a Pèrgam.


Com a influències posterior podem observar al centre de la representació d’homer per Raffaello Sanzio, una pintura al fresc, la intensa semblança amb Laocoont, "Apolo i Dafne" pel que fa a l'expressió de Dafne i "El rapte de Proserpina" entre d'altres pel que fa també a l'expressió i a les perfectes formes del cos mostrant moviment.


Laocoont i els seus fills reprodueix el moment en que dues serps devoren a Laocont i els seus dos fills. Això es deu a que, Laocoont, sacerdot de Troia, va intentar advertir als troians del perill que podia suposar entrar el cavall regalat pels grecs a la ciutat de Troia. Davant d'això, la deessa Atena, una de les deesses més importants de la mitologia grega, deessa de la guerra i la major defensora entre els déus, del bàndol grec en la guerra de Troia, va enviar dues serps perquè el matessin a ell i als seus fills per evitar que li trenquessin el pla.
També hi ha una altra versió que diu que Laocoont era sacerdot d’Apol·lo i que va ser castigat per casar-se amb Antíop contra les ordres d'Apol·lo.
En aquesta obra es manifesta una de les principals característiques de l’helenisme: plasmar el moviment aplicat a un instant, un episodi fugaç.

La funció era decorativa i estètica ja que a l'època d'Agesandre estava molt ben vist entre els rics tenir grups escultòrics per decorar les cases. Aquesta escultura es va trobar a casa de Neró.

Per tant, aquest grup representa un ara i un després de l’època hel·lenísica.
Supera de la rigidesa i el somriure arcaic de Kouros i Koré, la inexpresivitat de Discòbol entre d'altres. Es capaç de marcar el moviment i l'expressivitat a la perfecció.

Hermes amb Dionís Infant

L’autor de l’obra Hermes amb Dionís infant és Praxíteles, que va viure a Atenes durant el s.IV a.C., i va ser un dels màxims exponents de l’escultura grega de la seva època. Treballava habitualment amb marbre, i va fer que aquest material es tornés a posar de moda, ja que prèviament s’estava fent servir més el bronze. 
Va donar una nova concepció, la concepció postclàssica, a la figura dels deus. Aquests sempre es representaven seriosos i amb sentit majestuós, però en les seves escultures representava els deus jugant i gaudint de la vida quotidiana. Va introduir també les escultures de les deeses completament nues. Però sobretot destaca per la corba praxiteliana de les seves obres Aquesta escultura es l'única original que es conserva de l'artista, to i que les cames van ser reconstruïdes al 1877.
Hermes amb Dionís infant és un grup escultòric exempta de volum rodó, fet de marbre, que fa 2’13 m d’alçada. Data de l’any 343 a.C.  i és de tema mitològic. Pertany al segon clacissisme, que comprèn des del 400 fins al 323, i que es caracteritza per una accentuació de la tendència al realisme, per donar importància a l’expressió i el moviment i per l'aparició del retrat individualitzat. 
Actualment es troba al Museu Arqueològic d’Olímpia, però originàriament decorava l’antic temple d’Hera a la mateixa ciutat. 

Pel que fa a l'anàlisi formal, l’escultura està realitzada amb una tècnica substractiva, la talla, i té un acabat policromat.

La figura d’Hermes està dempeus amb el braç dret, que està tallat, però que originàriament sostenia un gotim de raïm que l’infant Dionís, al  qual Hermes sosté amb el braç esquerre, se’l mira amb esguard. Entre el tronc i la figura del deu hi ha un suport transversal, necessari per suportar el pes de l’estàtua i és on Hermes es repenja.
Per tant, ambdós personatges estan dotats de moviment, però el que destaca és Hermes per la corba que dibuixa el seu cos, en forma de S, que s’anomena corba praxiteliana. L’escultor ha elevat els malucs i ha flexionat la cama contrària, corbant-ne tot el tors i fent que una espatlla sigui més alta que l’altra. Això és el que dóna pas al sorgiment de la corba. S’anomena contrapposto (un recurs que ja havia sigut utilitzat per Policlet) i comporta un estudi molt minuciós per part de l’artista pel que fa a la composició dels volums.



El moviment de la figura d’Hermes contrasta amb la verticalitat que constitueixen Dionís infant i la túnica, que presenta una caiguda natural de plecs, utilitzant la tècnica dels draps molls. Els cabells i l’expressió facial també estan tractades de manera natural, lluny de la duresa atlètica i formal de l’època anterior.
Praxíteles s’inspirà en els cànon de bellesa imposats durant el primer classicisme, sobretot per Policlet. Tot i així la seva obra es considera la precursora del canvi entre dos èpoques, ja que encara que pertanyi a l’època clàssica dóna pas a l’hel·lenística, ja que els deus representen actituds humanes i reflecteixen emocions. La seva influència posterior es va fer notar en l’obra de Lisip i Escopes, que empraven la corba praxiteliana.

El Dorífor (Policlet)                                  Heràcles (Lisip)
En l'anàlisi significativa cal parlar dels dos deus. Hermes, fill de Zeus i Maya, inicialment era la divinitat encarregada de velar pel ramat i el missatger dels deus i entre homes i deus, i per tant la divinitat que té més relacions i és més propera al homes. Per això té sentit que sigui un dels primers deus en representar-se amb actituds humanes. És també Hermes l’encarregat de portar els homes a Caront, el barquer dels morts. Posteriorment se’l va considerar també el deu dels lladres i del comerç, quan les polis van començar a desenvolupar una creixent activitat comercial. Normalment se'l respresenta mb un barret alat (petaso) i unes sandàlies també alades.

                                                Dionís                                                                Hermes
Dionís, que a l’escultura apareix com a infant, és fill de Zeus i Sémele, i per tant germanastre d’Hermes. En aquesta obra es reflexa una relació de tendresa entre els dos germanastres, i molts historiadors han convingut que probablement l’escultura va ser feta per commemorar la pau entre les polis d’Elis i Acàdia, de les que Hermes i Dionís eren, respectivament, patrons d’aquestes ciutats.
Aquesta obra representa un moment de la mitologia en el que Hermes, com a missatger que és i, tal i com demana Zeus, transporta a Dionís a Nisa, on és criat per les nimfes. El fet de que Hermes sostingui un gotim de raïm, mostrant-li a Dionís, està relacionat amb que aquest és el déu de la gresca i el vi.

Com a petita ampliació cal esmentar que la  mitologia diu que Hermes, junt amb Heràcles (potser més conegut per la variant romana Hèrcules) van fundar la ciutat de Barcelona i van protegir el seu comerç i el desenvolupament de les arts i de la ciència. Actualment hi ha una associació cultural que té l’objectiu de descobrir i fotografiar totes les escultures o relleus de la figura d’Hermes que hi ha, no només per Barcelona, sinó per tota Catalunya.  S’anomena Cazadores de Hermes, i fan rutes culturals per la ciutat.










Bronces de Riace (Voicethread)

dilluns, 27 d’octubre del 2014

Teatre d'Epidaure

1.       Dades generals de l’obra
Identificació: El teatre d'Epidaure és un teatre de l'antiga Grecia que es situa a Epidaure, al sud-est del santuari d’Ascepli, al Peloponnès.
 Policlet el Jove o Políclit el Jove (Polycleitos o Polycletus o Polyclitos, Πολύκλειτος) (segle V - IV aC), conegut com "el Jove" per distingir-lo de l'il·lustre escultor Policlet, que fou un escultor i arquitecte grec de l'època clàssica, era nadiu d'Argos. Malgrat la reconeguda habilitat escultòrica, la seva fama fou eclipsada per la de Policlet el Vell, qui en part va ser el seu contemporani i, probablement, també el seu pare

La ciutat d’Epidaure es va fer famosa perquè es situaba al sud-est havia el santuari d’Asclepi, deu de la medicina, que guaria els malalts. Al segle IV aC. El culte a aquest déu va crèixer i aquest santuari va ser molt visitat per malalts. Per això es va construir el teatre més gran de Grècia.


350 aC. Finals del període clàssic inici de l’hel·lenístic. Durant les guerres mèdiques l'acròpolis d'Atenes va quedar destruïda i es va començar a reconstruir. després s’iniciaran les guerrers del Peloponés enfrontament de les diferents polis gregues en contra de la supremàcia d’Atenes.Totes les ciutats gregues van passar a ser sotmeses per un rei de Macedònia anomenat Felip (338 aC) pare d'Alexandre el Gran. Alexandre el Gran tenia el projecte de crear un sol imperi, des d'Europa fins a Àsia, amb la llengua i la cultura gregues com a base. A la seva mort, però, el seu imperi es va dividir en diferents regnes.

Ens situem, al segle IV aC les guerres del Peloponès marquen el final del predomini d’Atenes. És, el segle on els déus es fan personatges més propers, ens mostren les seves passions humanes i els seus estats d’ànim.
Gràcies al seu estat de conservació, el teatre d’Epidaure il·lustra perfectament l’evolució de l’arquitectura clàssica del teatre cap a les formes hel·lenístiques que incrementen les dimensions de la càvea i eleven el prosceni, que anteriorment es trobaven al nivell de l’orquestra. Aquest va ser el model a seguir per a molts altres teatres, tan grecs, com romans (Teatre de Segesta, a Sicília). Avui en dia és el teatre més bell i millor conservat dels teatres grecs antics



2.       Anàlisi formal

Elements de suport i suportats: grades i murs laterals per aguantar el terreny  (murs de contenció) Aprofitament dels turons propers per construir-hi les graderies. L'esquema bàsic del teatre grec, i posteriorment del romà, es basa en un pentàgon regular inscrit en el cercle de l' orquestra, la base del qual es correspon amb el mur del prosceni, un pòrtic d'ordre jònIc, avui desaparegut, que se situa darrere de l'escena que, en el cas d'Epidaure, mesura 4 m d'alçada per 2 m de fondària

 Material: pedra. Sistema constructiu: arquitravat Suport: Columnes d’ordre corinti
 L'espai interior estava format per: Càvea (grades), orquestra, escena i prosceni. Al centre del teatre hi havia l'orquestra molt gran de forma circular que era on es cantava i ballava i al mig hi havia un altar dedicat a Dionís que era el déu del vi i la gresca. L’orquestra estava envoltada per la càvea i l’altre  part l’ocupava l’escena. No es té cap constància de com era l'edifici de l'escena perquè no s'ha conservat però podria ser que fos un pòrtic d'ordre jònic. Entre l’orquestra i l’escena hi havia el prosceni. El prosceni era un espai elevat on actuaven els actors que tenia un teló rudimentari per tal de variar els decorats. El mecanisme funcionava al revés dels talons moderns, és a dir, el teló pujava i no baixava.La càvea Tenia una capacitat per 11 i 15 mil persones. Hi havia 13 escales repartides per tota la graderia que distribuïen a la gent per anar a les grades inferiors i 21 més que servien per distribuir a la gent a les grades superiors.

Les grades de la càvea, on seien els espectadors, tenien forma de ferradura o de semicercle. En principi aquest teatre tenia 30 grades, però se n'hi van afegir 20 posteriorment, separades per un passadís. Tenia un aforament de 14.000 espectadors.Els seients per la gent important eren de pedra amb respatller i posa braços.Tenia una visibilitat i un so molt bo des de qualsevol punt.

3.       Anàlisi estilística i significació de l’edifici

Els teatres grecs es construïen aprofitant el terreny, usualment el vessant d'un turó per formar la càvea, les grades de la qual sovint eren tallades en la mateixa roca. Aquesta disposició permetia una visibilitat perfecta de l'orquestra des de qualsevol punt de la càvea. Aquesta, en el teatre d'Epidaure, es divideix en dotze parts col.locades radialment que convergeixen en un punt central al mig de l'orquestra. Les dues parts més allunyades ultrapassen la figura canònica semi­circular, i s'avancen cap a l'escena. Més tard, el teatre romà, hereu del grec, farà que la càvea no ultrapassi la semicircumferència

Funció: La ciutat d’Epidaure tenia un santuari dedicat a Ascepli, el déu de la medicina Les obres de teatre que es posaven en escena formaven part de les festes celebrades en honor de Dionis (déu del vi i de la gresca). Al principi el teatres tenien una finalitat religiosa i era on es feien les ofrenes al déu de la festa. En aquest cas es va construir perquè hi anessin els malalts que visitaven Epidaure per guarir-se al temple d'Asclepi, que era al costat.
En la mitologia grega, Asclepi(anomenat Escolapi pels Romans) era el déu de la medicina. Fill d'Apol·lo i de Corinis .En els poemes homèrics, Asclepi no apareix considerat com una divinitat, simplement com un simple mortal.). Del fet que Homer anomeni a tots els que practiquen l'art de la medicina com a descendents de Paeëon i que els fills d'Asclepi siguin mencionats també com a fills de Paeëon s'infereix que es tracta de la mateixa divinitat.


El teatre d'epidaure mostra l'evolució de l'arquitectura clàssica cap a l'hel·lenisme, quan augmenta la càvea i s'aixeca el prosceni. Va ser el model a seguir per teatres posteriors, tant grecs(Segesta, Sicília) com romans, tot i que aquests hi aportaren avenços tècnics molt importants

4.       Valoració i conclusió

En conclusió, el Teatre d’Epidaure es un teatre de l’Antiga Grecia, situat a Epidaure, que es va fer famós perquè es situaba al sud-est del santuari d’Ascepli. Va ser un teatre on es van representar obres i va marcar una nova tendencia. Es celebraven festes en honor al seu déu Dionís, que era el deu del vi i de la gresca. L'acustica del teatre, es un dels punts forts del teatre, ja que s'escoltava i es veia l'escena desde qualsevol seient

Altar de Zeus a Pèrgam











Dades generals de l´obra
Nom: Altar de Zeus a Pèrgam
Tipus d´edifici: Religiós
Autor: Desconegut, les escultures del fris van ser realitzades per l´escola de Pèrgam on van col.laborar més de 40 escultors.
Dates de construcció: Época helenística princípis regnat Eumenes II exactament l´any 188 a.C. Construit per ordre del rei Eumenes II per conmemorar les seves victories bél.liques a Bitinia. Rei de Pèrgam conmemora Zeus pare de tots els Déus.
Estat actual: Només es conserva la part del davant la façana on esta l´escalinata. Ha passat per diferents prócesos de restauració com recomposició del fris. Restaurat l´any 2011 per técnics de Bizkaia.
Planta de 36,44 d´alçat x 34,29 m d´ample. * Basamento, element arquitectonic que consisteix en una plataforma que sosté l´edifici. 

Materials: Marbre
Sistema constructiu: Arquitravat, utilitza cobertes rectes sobre qualsevol tipus de suport vertical.
Espai exterior: Façana principal, escalinata, columnes jóniques, sistema arquitravat construit sobre un podi d´uns 7 metres. Els murs sostenen una plataforma sobre la qual está la columna jónica que sosté un entaulament coronat amb dos figures una a cada costat que representen animals mitológics. Hi ha un fris exterior amb 100 metres de longitud.
Espai interior: No es conserva l´interior del temple, peró era un edifici de planta quadrada. A l´interior del pati hi havia altar per sacrificis.

 Gigantomàquia: Zéus pare de els deus i els homes, gobernaba als deus de l´Olimp. Zéus havia empresonat als Titans al Tartar. Gea es va enfadar i engendra els Gegants per lluitar contra els déus de l´Olimp. Hi ha aproximadament 24 gegants.

Fris oriental
         
Hécate titan de tres cosos porta antorcha i lluita contra Clythios que llença roca. Hécate va amb el seu gos. Soldat Otis.


                                                                                                  
Atenea filla de Zéus separa Alcinoo de la seva mare Gaia. A dalt Niké deesa de la victoria.

Fris Nord

Déu del mar Tritón.

Fris Surd

Déus Olimp.

Elements definitoris de l´estil: barreja estil hel.lenístic clásic, en el fris la roba dona expresivitat, sembla que surtin del fris i les expressións fàcials són molt importants.

Funció: Era utilitzat com a lloc de culte i servía de recordatori i agraiment a Zéus. Establia paral.lelisme entre poder del rei i poder dels Déus.

Influències
Influències d´altres obres, Partenó semblançes amb fronto.

Repercussións, influencia en l´obra de la columna de Trajano a Roma.

Sobre el Discòbol

El discòbol és una de les escultures més apreciades de l' Antiga Grècia clàssica creada per l'escultor Mirò, un dels autors més reconeguts de l'art grec de mitjans del segle V a.c.
Els romans apreciaven i sentien una profunda admiració per les obres gregues, és per això que es dedicaren a copiar moltes d'elles. Gràcies a aquestes còpies,  elavorades amb marbre fent servir la tècnica de la talla, avui dia és té coneixement de l'existència del discòbol. Segons algunes fonts, d'entre d'altres de moltes còpies que es van elaborar, la primera en ser descoberta data de l'any 1781, a la Villa Palombra. Altres còpies de l'estàtua foren trobades  al la Villa Adriana de l'emprador romà, gran coleccionisa i admirador de l'art grec i egipci Adriano II a l'any 1790, en la qual es van trobar nombroses còpies.
La noció de l'existència del discòbol també és veu facilitada per l'elaboració de documents i fonts llatines  sobre la mateixa escultura. Uns exemples són els escrits de Luciano de Samosta (s.II d.C) i de l'hispanoromà Marco Fabio Quintiliano, en els quals fan referència de les caracterítiques físiques de l'estàtua i de la seva aparença artificial.
Per l'autor i les seves tècniques emprades es dedueix que l'estàtua original va ser elaborada amb bonze.

Estefania Lozano Parra

El Discòbol





Dades generals de l'obra:


  • Títol: Discòbol
  • Autor: Miró ( 490-430 aC )
  • Cronologia: 460 aC
  • Localització: Museo Nazionale Romano delle Terme
Miró: Va ser un gran escultor i bronzista del segle V aC, un dels més famosos del art grec, les seves aportacions artístiques van suposar la transició al periòdic clàssic. l’artista grec que va aconseguir distanciar-se del hieratisme de l’escultura arcaica d’influència egípcia per representar el moviment del cos humà.


Volum rodo o escultura exempta: es tracta d’un volum rodo, tot i això l’escultura no es polièdrica, ja que no te la mateixa intensitat des de tots els angles: tan sols es capta el màxim moviment des del punt de vista frontal



Tècnica: fosa (copia en talla): l’obra original de bronze va ser realitzada mitjançant al tècnica de la fosa amb el mètode de la cera perduda. La copia en canvi pesa mes ja que es va tallar en marbre.

Materials: bronze les característiques les coneixem gracies a les fonts literàries de l’època. La sensació de màxim moviment aconseguida en l’obra original de bronze es mes gran que en la copia romana de marbre, que en estar feta d’aquest material, no li permet fer moviments centrífugs amb tanta facilitat i necessita l’ajuda d’un contrafort. 

Context Històric: Correspon a l’inici del període clàssic, a la primera meitat del segle V aC, pocs anys desprès de la victòria dels grecs sobre els perses en les guerres mediques 490-479 i en plena hegemonia d’Atenes sobre la resta de polis greges.



Anàlisis formal i estilística

La sensació de moviment s’aconsegueix per mitja de la composició  feta a partir de triangles i corbes. Així els malucs i els peus formen una mitja circumferència que s’oposa a l’altra mitja circumferència que formen els braços estesos el dret cap enrere per agafar impuls i l’esquerra recolzat sobre el genoll. D’altra banda una línea en ziga-zaga va del disc fins a l’espatlla dreta, d’aquesta al maluc, del maluc al genoll i del genoll al peu aixecat.


A més d’aquestes complicades formes geomètriques, Miró va recórrer a la forma compositiva típica de l’art egipci: el tors s’observa frontalment , mentre que les cames i els braços es presenten de perfil
L’únic angle de visió adequat de la figura es el frontal, vista pels costats no aconsegueix cap mena d’harmonia. 




L'origina, perdut, era de bronze, com la majoria de les escultures gregues. Aquest material permetia que la figura s'aguantés tota sola, sense la necessitat d'afegir un tronc per suportar el seu per, com passa en la còpia de marbre.




El cap te encara la immobilitat de l’estil anterior, el somriure recorda l’expressió estereotipada dels kuroi i els cabells son una mena de casc de rinxols artificiosos. Aquesta cara no concorda amb la situació de esforç per part de l'atleta en llançar el disc.


Anàlisi significativa

El discòbol representa un jove atleta llançador de disc, just en el moment de màxima tensió, quan aixeca el disc cap enrere per agafar impuls i girar-se a continuació per tal de llançar-lo amb tota la força. Tot el cos es troba tens i concentrat, en un equilibri inestable. La intenció es representar un instant fugaç del moviment
Miró, contemporani de Fídies i de Policlet, va ser autor d'altres escultures famoses que no han arribar fins a nosaltres, com ara la del corredor que avançava lleuger sobre les puntes dels peus, o la de la vaca de l'Acròpolis, que es podia confondre amb una de real. Els seus contemporanis, però, li retreien la manca d'expressió de les emocions.
Com totes les escultures gregues d'aquest període, el Discòbol era destinar a ser exposat al públic en un punt estratègic de la ciutat perquè el poble, que entenia perfectament el tema que tractava i el missatge que es volia comunicar, el contemplés.











dissabte, 25 d’octubre del 2014

Erectèon

Per iniciar l'anàlisi d'aquesta obra arquitectònica, seguiré una estructura determinada. Que consistirà en: començar citant les Dades Generals de l'Obra, és a dir, nom (si en té) tipus d'edifici (església, teatre...), on és situa, el nom de l'autor i en el cas de que sigui conegut una breu referència biogràfica, dates de construcció junt amb context i l'estat actual de l'edifici. Continuaré amb l'Anàlisi formal, on presentaré la seva organització (estudi de la planta), els materials i sistema de construcció que utilitza, l'espai exterior i els elements decoratius.  En tercer lloc l'Anàlisi Estilístic i Siginificat de l'Edifici, on destacarè els elements definitoris de l'estil, la funció de ledifici i relació amb la forma, els elements  simbòlics i la relació amb la cultura de l'època o de la persona que la va encarregar. I per finalitzar la conclusió on situaré l'obra en el conjunt de la Historia de l'Art, i les possibles influències o relacions formals amb altres obres conegudes. 

Un cop explicada l'estructura començaré a fer l'anàlisi de l'obra.
Per començar, és tracta d'una obra arquitectònica que rep el nom d' Erecteò (El que saxeja la terra), és un temple grec clàssic de finals del segle V a.C.(entre el 426 al 401 a.C). i és situa a l'Acròpolis d'Atenes, més concretament  al costat nord del Partenó.
L'obra està atribuïda a Mnescicles, un arquitecte Atenenc reconegut per la construcció del Poropileus (la porta d'acces a l'Acropolis).
El temple va ser construït en el període de govern de Pericles, desprès de les guerres Mèdiques, quan es va solicitar la reconstrucció de l'Acròpolis, on es va encarregar a Mnescicles la construcció de l'Erecteò, ja que era un lloc sagrat. On segons la creença grega, Atenesa i Posidó havien lluitat per ser els patrons d'Atenes.
L'edifici desde la seva construcció ha sigut víctima de diversos incendis i modificacions. La primera va tenir lloc a la cel·la oest, deguda a un incendi (próxim al 300 a.C.), que va obligar a modificar-la. La segona va ser al s. 1 a.C. deguda a un altre incendi, i es va transformar el temple en l'Església de la Mare de Déu. Cap al s. VII d.C. va presenciar el seu últim incendi i es va transformar en una església Vicentina. Cap al s. XIX un compte Britànic va vendre les cariàtides, columnes i escultures al Museu Britànic i entre 1902 al 1903 es va començar la restauració.


El temple està format per la unió de dos edificis perpendiculars entre si amb pòrtics a diferents nivells. Cap a l'est està situat un temple amb un pòrtic hexàstil dedicat a la Deesa Atenesa (1). A la façana nord es situa el pòrtic tetràstil amb dos columnes als costats (2) que dona camí als temples dedicats a Posidó i Erecteó (3), i als temples de Butes (4) i Hefest (5). I la zona més al sud, on és situen les Cariatides (6) i el jardí de Pandrosia.
La cel·la d'Atenesa, que és la naos principal del temple, té el pòrtic orientat cap a l'est, amb una pronaos hexàstil que té forma rectangular dedicada a Polias.
Aquesta sala tenia dins el "xoanon", una anitga estàtua de fusta d'oliver que representava a Atenesa, que segons les creences greges era un regal de Zeus que havia caigut del cel i Cícrop la guardava des de llavors. Davant de la estàtua és situava la "flama eterna" una làmpada d'oli feta d'or amb forma de palmera. En aquesta cel·la també és guardaven els trofeus de guerra. 




La cel·la de Posidó i Erecteò que s'entrava a traves de la façana nord, on hi havia un pòrtic  que estava a un nivell més baix que el principal. Sota d'aquest és troba una boveda que posiblement contenia la serp sagrada d'Erecteò, on tots els atenencs anaven a oferir tortells de mel, que reresentaven sacrificis humans.
Des del pòrtic s'accedia a la cel·la més gran, dedicada a Posidò i al rei Erecteò on és troba la seva tomba i l'estàtua "el mar de sal" de Posidò.




A la cel·la de Posidò i Erecteò hi ha dos portes orientades cap a l'est, una dona al pòrtic de Butes, l'altra al d'Hefest. I orientada cap al sud i ha una porta que dona a la sala de les Cariàtides, que es un conjunt de Korés (columnes amb forma de dona, amb un peu adelantat) i baix d'aquestes unes escales que donen lloc a la tomba de Cícrop.

Desde el pòrtic nord, és pot accedir al recinte del jardí de Pandrosia (filla de Cícrop, i considerada una ninfa), situat cap a la part més a l'oest de la construcció. En aquest recinte és troba l'oliver que Atenea va plantar en la disputa contra Posidó i la font que va ser originada al clavar el trident del segon. Tot i que l'oliver que es troba ara és de 1917.


El material utilitzat en tota la construcció és el marbre. El sistema de construcció és adintelat al mur  i d'aparell regular insódom. És realitza amb sillars que s'ajunten sense argamasa, sino que amb uns claus anomenats cues de milà, i més tard és poleix per aconseguir un acabat perfecte.

La basa es composa de dos torsos separats per l'escòcia. El fust presenta acanalaments i careix d'èntasi. El capitell presenta un collarí, un equí i un àbac. L'equí decorat  amb ovals, ovas i dues volutes, i l'àbac que es un simple tablat amb forma rectangular. I l'entaulament està format d'un arquitrau, un fris i una cornisa.





L'espai exterior està molt cuidat, ja que els grecs li donaven molta importància, i les seves formes estaven extraordinàriament cuidades per oferir un gran grau de bellesa, proporció i equilibri. Per aconseguir aixó recorrien a efectes òptics, com per exemple l'engrescament de la part central del fust, distanciar les columnes de forma desigual i la convexitat del entaulament. D'aquesta manera aconseguien plasticitat i plasmaven els seus ideas de bellesa. S'ha de remarcar que aquesta construcció estava molt integrada amb la naturalesa.


L'estil d'aquesta obra es Jònic, com es pot comprovar a les seves columnes, que presenten volutes i un peu decorat, tot i que no massa, i a les seves façanes amb un arquitrau rectangular.

L'edifici tenia una funció religiosa. La seva intenció era rendir culte a Atenesa, Posidó, Erecteò, Butes, Hefest i Cícrop.

El lloc on subica, segons les creences de l'antiga Grècia, era on Atenesa i Posidò havien tingut una disputa per obtenir el patronat. I per aixó Mnescicles s'havia d'adaptar al terreny desigual i tenir compte amb els llocs sagrats.

La intenció del temple era remplaçar  al anterior temple d'Ateneas Polias que havia sigut destruit pels Perses  durant les guerres Mèdiques, i Perìcles volia un lloc on fer culte a Atenesa.


En conclusió l'Erecteò, és una obra arquitectònica grega clàssica, d'estil Jònic del període hel·lenìstic, creada per Mnescicles entre 426 al 401 a.C. a la acròpolis d'Atenes. Es situa al costat nord del Partenò, i ha sigut considerada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.


Post nuevo Post antiguo Home