dijous, 30 d’octubre del 2014

Els antecedents de l'art romà


Roma era, en els seus orígens, un conjunt de llogarrets de pastors disseminats per la regió del Laci, a la Itàlia central, especialment pels set turons que hi ha a la vora del riu Tíber. Aquest conjunt de llogarrets va convertir-se en la ciutat que havia de dominar el món. Però, d'on rep els trets de la seva cultura? Quines influències hi ha en l'origen del seu art?

Són tres els elements essencials que hi ha a l'origen de l'art i la cultura romanes: 1) el substrat indígena de les tribus itàliques, 2) la civilització estrusca i 3) la influència dels grecs establerts al sud d'Itàlia i Sicília (Magna Grècia), a més de les relacions que va establir amb la mateixa Grècia.

L'art dels etruscs

Els etruscs eren un poble que habitava la regió d'Etruria (més o menys l'actual Toscana), a la costa occidental d'Itàlia. Durant els segles VII i VI aC, el seu domini es va estendre cap al sud, a la regió del Laci, on probablement van ésser els veritables fundadors de Roma. El seu apogeu coincideix amb el període arcaic grec.

Igual que altres pobles preromans d'arreu de la Mediterrània (els ibers, per exemple), el seu origen ha estat molt discutit, tot i que avui es tendeix a considerar que es tractava de pobles indígenes de la zona que, assimilant les influències orientals, púniques i gregues, van crear una cultura pròpia. La forma d'organització dels etruscs era la ciutat estat, protegida per poderoses muralles de pedra.

Coneixem molt poc la seva arquitectura, però és suficient per saber que utilitzaven habitualment l'arc i la volta (arc de les muralles de Volterra), com farien més tard els romans, i que van introduir la columna d'ordre toscà (semblant al dòric, però amb base).

La religió era part important de la seva cultura (queden restes bastant fragmentàries de temples), especialment els ritus funeraris. Les necròpolis etrusques (necròpolis de Tarquínia i Cerveteri), situades fora de les ciutats, constitueixen conjunts molt importants, que fins i tot arriben a tenir una estructura urbanística. El tipus d'enterrament més habitual és una sala circular subterrània que a l'exterior adopta forma de túmul. Tant les tombes com les cases reflecteixen una rígida jerarquització social.

Els etruscs van destacar en les arts plàstiques. En els enterraments són abundants les pintures murals, organitzades en registres horitzontals en els quals les escenes es desenvolupen linealment. Les figures presenten uns contorns ben definits per línies fosques que delimiten espais que s'omplen amb colors plans. Els temes són, generalment, escenes alegres i vitalistes (danses, jocs, escenes de caça, lluites) i hi és notable la captació del moviment. Aquests temes han donat nom als sepulcres que decoren (tomba dels àugurs, tomba de la caça i de la pesca, tomba dels lleons, etc.).

L'escultura etrusca manté també un cert paral·lelisme amb la del període arcaic grec, que es fa palès en l'adopció de recursos representatius com són el somriure arcaic, els ulls ametllats, etc. Cal tenir en compte que el període d'apogeu de l'art etrusc coincideix amb l'arcaisme grec (segles VII, VI i V aC). A més de les estàtues de culte són molt característiques les escultures de caire funerari on es representava el difunt (sovint amb la seva parella) en actitud tranquil·la i serena, com en el famós Sarcòfag dels esposos de Cerveteri. El material emprat en aquests retrats és la terracota, més dúctil i fàcil de treballar que la pedra.

Sarcòfag dels esposos

A partir del segon quart del segle V aC es produeix un afebliment de la influència grega sobre l'àmbit etrusc i l'art inicia una evolució cap a formes més originals que dóna lloc a l'aparició dels primers exemples dels dos gèneres itàlics que desenvoluparà posteriorment la plàstica romana: el retrat i el relleu commemoratiu.

El relleu commemoratiu es desenvolupa, sobretot, en els sarcòfags, on es representen escenes de seguicis funeraris. Aquestes representacions segueixen certs convencionalismes com el fet de representar els personatges principals més grans, deformacions perspectives que permeten veure alhora un objecte de front i de costat, o la composició a base de figures juxtaposades.

Pel que fa al retrat, a diferència del caràcter idealitzat que tenia entre les grecs, els etruscs busquen la fidelitat als trets fisonòmics de la persona: per a ells, cal que el retrat del difunt l'evoqui de manera realista. Aquesta fidelitat és ben palesa en l'únic retrat conservat de començaments de segle III aC i que representa a Lucius Iunius Brutus, el llegendari creador de la República romana expulsant l'últim rei etrusc de Roma. Es tracta d'un cap de bronze de mida lleugerament superior al natural tractat amb un realisme extraordinari; la mirada és profunda i severa, accentuada pel rictus de la boca tancada i els solcs pronunciats que es dibuixen a la cara; els cabells, en canvi, reflecteixen més clarament la influència grega.

Lucius Iunius Brutus

El domini de la tècnica del bronze es manifesta també en les figures d'animals, que denoten una aguda observació de la realitat (Lloba del Capitoli) i la influència de la fantasia animalística oriental (Quimera d'Arezzo). Cal esmentar, finalment, l'habilitat dels etruscs en els treballs d'orfebreria, ceràmica i arts decoratives en general.

La influència de l'art grec

L'empremta grega en l'art dels romans és tan evident que molts historiadors no dubten a considerar-lo una manifestación més de l'art hel·lenístic. De fet, la influència grega ja era palesa al món etrusc. Per tal d'entendre les raons d'aquesta profunda influència, cal tenir presents diversos factors:
  • La formació i la primera expansió de la República romana (509 aC) coincideix amb el classicisme grec, i el prestigi i l'admiració per la cultura hel·lènica s'estén per tota la Mediterrània. Fins i tot, el mite d'Eneas busca una filiació grega als orígens de Roma.
  • La presència grega a Itàlia i Sicília (Magna Grècia) suposa un contacte directe i facilita la importació d'obres gregues, així com el fet que artistes grecs treballin a la mateixa Roma, sigui com a esclaus o com a artesans lliures.
  • Al segle II aC (Guerres Macedòniques) es produeix la conquesta de Grècia pels romans. Això dóna un nou impuls a la influència grega i a la importació d'obres d'art. Es produeix un curiós fenomen de colonització cultural dels vencedors per part dels vençuts.

1 comentari:

  1. Me gustaría comentar un pequeño mito que explica la historia más conocida de Lucius Junius Brutus, el fundador de la república, y este mito se llama "La violación de Lucrecia" es una historia recogida por Livio en su libro de la fundación de Roma.

    Estamos en el siglo VI a.C y en Roma reina el que resultaría ser el último monarca, Lucio Tarquino el soberbio, y todo comienza en un banquete que tenían entre generales romanos, donde asistían además los hombres más importantes, entre todos ellos estaban Sexto Tarquino, hijo del rey y Colatino, un general, estos dos hombres comenzaron a alardear de la belleza y las virtudes de sus mujeres, hasta que a uno se le ocurrió la idea de probar las palabras que decían y ir a visitar a las esposas, como ninguno quería dar su brazo a torcer, todos aceptaron y marcharon en sus caballos recorriendo villa por villa, a pesar de la belleza de algunas de las esposas que visitaban todas estaban haciendo lo mismo, celebraban lujosas fiestas y se comportaban de manera egoísta y poco humilde, hasta que llegaron a la casa de Colatino, al entrar en la hermosa villa encontraron a Lucrecia, le preciosa y joven mujer del general hilando en una habitación mientras hablaba tranquilamente con sus esclavas, serena y humilde, en cuanto les vio llegar preparó una gran cena y sirvió a todos los hombres, haciendo de esta manera ganador a su marido Colatino
    El problema vino cuando Sexto Tarquino, que había heredado la soberbia y la maldad de su padre quedó encaprichado de la hermosa y servicial joven, y envuelto en su propio egoísmo decidió que la quería para él, y una noche marchó a escondidas a la villa de Lucrecia, sabiendo que estaría sola. Al presentarse allí ella amablemente le invitó a un banquete y a pasar la noche y cuando todos se fueron a la cama, Sexto apareció en la habitación de Lucrecia con intención de seducirla, pero esta, siendo fiel a su amado marido se negó, él, al verse rechazado la amenazó con matarla, amenazándola con un cuchillo y ella dijo que prefería perder la vida a ser infiel, fue entonces cuando Sexto la amenazó diciendo que en ese caso la mataría y dejaría su cuerpo desnudo junto al de un esclavo, para acusarla de haber engañado a su marido. Lucrecia, al verse atrapada terminó por acceder entre lágrimas, y cuando todo acabó llamó a su marido y a su padre, los cuales se presentaron enseguida junto con Lucius Junius Brutus, el mejor amigo de Colatino, Lucrecia explicó todo lo sucedido y los hombres juraron vengar tal violación, pero Lucrecia se sentía tan ultrajada y sucia que ya no se sentía digna de su marido ni de su vida y delante de los tres pidió perdón y enterró el cuchillo de Sexto en su vientre terminando así con su vida.
    Al presenciar esto los tres hombres salieron enfurecidos buscando venganza en especial Lucius, quien cargaba el cuerpo sin vida de Lucrecia. Al llegar a la plaza de la ciudad enseñaron a todos lo que Sexto Tarquino había hecho y Lucius fue el líder de una revolución contra los Tarquinos, venganza que no tardó en llegar ya que finalmente terminó asesinándolos y convirtiendo Roma en una república de la cual sería el primer cónsul.

    ResponElimina

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Post nuevo Post antiguo Home