dimecres, 15 d’octubre del 2014

L'escultura grega



L’escultura és la manifestació artística que reflecteix més clarament els ideals de la civilització grega: importància de l’home com a centre de l’univers i recerca d’un ideal de bellesa basat en l’equilibri i la proporció. L’estatuària grega ha estat considerada una de les grans fites de l’art universal, i tota l’escultura posterior fins al segle XX n’ha estat  clarament influïda. Tot i així, cal dir que coneixem poques escultures originals i que la majoria estan, en part, mutilades. Existeixen, però, moltes còpies de l’època romana que ens proporcionen una bona base per a conèixer l’escultura grega.

El tema central i gairebé únic és la figura humana, que rep un tractament idealitzat. L’escultor grec es basa en l’observació de la forma humana i la seva màxima aspiració és aconseguir una semblança perfecta (la mimesi) amb el cos humà, però no amb la individualitat (no hi ha pràcticament retrats) sinó amb la idea de l’home. Es busca el model de bellesa, el cànon, les proporcions perfectes.

Els materials emprats són el marbre policromat (els colors s’han perdut gairebé tots), el bronze  (se’n coneixen molt pocs originals perquè el bronze es fonia per a altres usos) i les criselefantines (estàtues d’or, d’ivori i d’altres matèries precioses sobre una base generalment de fusta).

Evolució estilística

L’evolució de l’escultura grega és un cicle complet que parteix dels intents de domini de la forma en un primer pas, arriba a un grau màxim d’equilibri i perfecció en el període clàssic i acaba amb un distanciament dels ideals del classicisme i amb la recerca de nous camins en el període hel·lenístic. Els períodes en què s’ha dividit aquesta evolució són els següents:

1. Període arcaic (segle VII aC - començaments del segle V aC)

Els inicis de l’escultura grega cal relacionar-los amb el canvi que es produeix a mitjan del segle VIII aC, quan la prosperitat econòmica, l’increment demogràfic, el comerç  i les colonitzacions comporten una relació més estreta amb altres pobles de la mediterrània oriental, especialment els fenicis. Però com que l’art dels fenicis havia incorporat aportacions egípcies, hitites i assíries, és molt difícil esbrinar les influències concretes sobre els primers artistes grecs.

El tipus d’estàtua grega que arribarà a ser més característic del període arcaic, el Koúros, segueix en gran mesura models egipcis. L’escultura arcaica es caracteritza per una notable frontalitat i per la rigidesa de les formes, que fan encara molt visible el bloc de pedra original. S’utilitzen nombrosos convencionalismes representatius: ulls ametllats, cabells geomètrics, etc.

Es realitzen figures masculines d’atletes nus (koúros - plural koúroi) i figures femenines vestides (koré - plural kórai). El primitivisme tècnic és molt evident a les figures més antigues com la Dama d’Auxerre (segle VII aC) o el Koúros d’Anàvissos (segle VI aC), mentre que a finals del segle VI aC i començaments del V aC les figures s’alliberen dels convencionalismes, prenen expressivitat i hi ha una preocupació evident per plasmar les formes anatòmiques i fins i tot insinuar-les sota els vestits com es pot veure al Moscòfor.


Koúros d'Anàvissos
Koré

2. Període protoclàssic  o de transició – estil sever – (480-460 aC)

A la primera meitat del segle V aC l’escultura comença a experimentar nous camins, tot trencant la rigidesa compositiva dels Koúroi. S’evoluciona cap a una més gran naturalitat de les formes, una captació major del moviment i una preocupació per explorar les emocions i els diferents estats. La figura de l’home nu esdevé definitivament el símbol de la bellesa per a l’art grec.

El punt de partença el podem trobar a l’Efebus de Critios(cap al 480 aC) i en els relleus dels frontons del Temple d’Afaia a Egina (490-480 aC), que presenten figures de gran expressivitat com ara el soldat ferit del frontó oriental. La peculiar expressió desl rostres d’aquests relleus ha portat alguns autors a parlar d’un somriure “eginètic” característic de l’escultura de transició al classicisme.

A més d’aquests relleus, el període protoclàssic ha deixat algunes impressionants figures de bronze, dels pocs originals que se’n conserven: l’Auriga de Delfos n’és la més representativa.

Auriga de Delfos

L’Auriga és, en realitat, un fragment d’un conjunt votiu que comprenia també el carro, el cavall i un noi; fou trobat al Santuari d’Apol·lo a Delfos, on havia estat dipositat pel tirà de Gela després d’una victòria en una cursa de carros el 478 o 474 aC i té una alçada de 1,80 metres. L’escultor va dotar la figura de la solemnitat pròpia d’una desfilada triomfal; l’auriga porta la llarga túnica cenyida a la cintura i té una expressió severa, com d’un orgull contingut.

També és d’aquesta època un grup de bronze, figures d’atletes o herois trobats a Riace, a la costa del sud d’Itàlia. Són dues estàtues de mida natural, amb cossos modelats amb mestratge i un acurat treball de representació dels ulls, els llavis i les dents en altres materials, que donen als Guerrers de Riace una gran expressivitat i un depurat realisme. La seva datació no és encara definitiva, tot i que sembla probable que siguin de la primera meitat del segle V aC, malgrat que per les característiques estilístiques podrien ser del primer classicisme.


Guerrers de Riace


3. Primer classicisme (460-400 a. C)

En la segona meitat del segle V aC, durant el govern de Pèricles, Atenes és el gran centre polític i artístic  de l’Hèl·lade. Els escultors arriben a un domini total de la tècnica que permet d’establir uns cànons o models de bellesa ideal, basats en les proporcions entre les diverses parts del cos. Els cossos apareixen en actituds de repòs i expressió serena. En les figures  vestides, el tractament de la roba permet suggerir les formes ocultes, en comptes d’amagar-los com es feia a l’època arcaica. Les tres grans figures del classicisme són Miró, Policlet i, sobretot, Fídies, l’amic i col·laborador de Pèricles.

Miró és el més vell de tots tres, estudia el moviment de les figures i aconsegueix plasmar el concepte de rhytmos en la seva obra més coneguda, El Discòbol, de la qual no es conserva l’original en bronze sinó que la coneixem per còpies d’època romana.

El Discòbol

Policlet, en canvi, es pot considerar el màxim exponent de la symmetria. Va escriure un tractat d’escultura anomenat el Cànon, on considerava la simetria com a principi bàsic de la bellesa. El Dorífor (cap al 450 aC) és una gran escultura de més de dos metres d’alçada que ens mostra un guerrer portant la llança. Tot i que només la coneixem per còpies romanes, podem veure l’equilibri entre  la sensació de moviment i l’estabilitat aconseguit amb el recurs del contrapposto. Per les seves proporcions, El Dorífor va ser considerat com el cànon, el model ideal de  bellesa humana.

El Dorífor

Fídies va ser l’escultor més famós de la seva època, especialment per les seves grans estàtues criselefantines destinades a temples i santuaris (Atena Pàrtenos, Zeus d’Oímpia) que només coneixem per les detallades descripcions de Pausànies i altres autors antics. En canvi, actualment el geni de Fídies és reconegut pels relleus del Partenó, la decoració del qual va dirigir per encàrrec del seu amic Pèricles.

4. Segon classicisme (400-323 aC)  

En el segle IV aC s’accentua la tendència al realisme i es dóna més importància a l’expressió i el moviment alhora que apareix el retrat individualitzat.

L’artista més gran del segle IV aC és Praxíteles, qui dóna forma a la concepció postclàssica dels déus, representant-los jugant i gaudint de la vida quotidiana, molt allunyats de la severitat i el sentit majestuós de Fídies. És molt característica, a l’obra de Praxíteles, la manera de disposar la figura, que concentra tot el pes en una cama i flexiona l’altra, la qual cosa produeix una sinuositat al maluc que es coneix com la corba praxiteliana. Praxiteles va ser també qui va introduir les figures de deesses completament nues (Venus de Cnidos). Només es conserva una obra original de Praxíteles, l’estàtua d’Hermes amb Dionís infant, feta cap al 340 aC, amb formes corporals toves i polides i un toc anecdòtic que exemplifica ben clarament una concepció de la divinitat una mica distant de l’objecte de culte. L’Hermes invita més a l’admiració de les seves formes que no pas a l’oració.

Hermes amb Dionís Infant

D’aquesta època també són Lisip, creador d’un cànon més estilitza que Policlet (Apoxiòmenos) i introductor del retrat, i Escopes, que es caracteritza per l’expressió d’angoixa i per les formes violentes de les seves figures.

5. Període hel·lenístic (finals del segle IV - segle II aC)

L’hel·lenisme no representa un trencament brusc amb el passat, més aviat es caracteritza per la seva diversitat estilística. A l’Àtica perdura la tradició del classicisme atenenc (Afrodita de Melos), mentre que és a les ciutats de les illes i de l’Àsia Menor (Pèrgam, Rodes) on més clarament es manifesten les noves tendències més properes al barroquisme i a la monumentalitat teatral i complicada (relleus de l’Altar de Zeus a Pèrgam). A més, els temes es diversifiquen, introduint-hi les imatges quotidianes i anecdòtiques (el Nen de l’espina), les al·legories, el retrat i els grups escultòrics (Laocoont i els seus fills) a més dels temes tradicionals. L’escultura es fa més moguda i dinàmica i les robes es mouen en onades vigoroses (Victòria de Samotràcia).

Laocoont i els seus fills

L’espectacularitat de l’art hel·lenístic a les ciutats asiàtiques resta exemplificat en l’Altar de Zeus a Pèrgam, erigit entre 180 i 160 aC. L’altar, envoltat d’una columnata, s’aixeca damunt d’un podi i s’hi accedeix per una escalinata monumental. A l’entorn del sòcol es desenvolupa un fris de prop de dos-cents metres de llargària i més de dos d’alçada que representa la Gegantomàquia o lluita dels déus contra els gegants.

Fris de l'Altar de Zeus a Pèrgam

La mimesi o imitació de la realitat i el pathos semblen ser les dues notes característiques de l’escultura hel·lenística, que influirà decisivament en l’estatuària romana i, més tard, en la concepció del classicisme renaixentista. Recordem que el grup del Laocoont va ser descobert en ple Renaixement i molt admirat per Miquel Àngel. 





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Post nuevo Post antiguo Home