diumenge, 30 de novembre del 2014

RETRAT EQÜESTRE DE MARC AURELI
Dades generals de l’obra
Títol de l’obra : El Retrat eqüestre de Marc Aureli
Autor: Desconegut
Cronologia: Any 175 dC.
Tipus: escultura exempta
Material emprat: Bronze daurat
Tècnica: La fosa perduda
Estil: Romà Alt imperial
Tema: retrat
Funció: propagandística
Localització: Plazzo dei Conservatori, al Museu Capitulí de Roma
Estat actual: carència d’un cabdill d’un bàrbar suplicant clemència a l’emperador.
Context històric:
Degut a la impossibilitat de governar el gran territori que els roman havien conquerit durant l’expansió republicana en el  període imperial (31Ac-476 dC), a Roma es va establir un nu sistema polític, el qual era dirigit per un governador  o també reconegut com  el Cèsar. Consistia en dividir el territori en diferents províncies.

La societat romana disposava d’una sòlida estructura social, econòmica, política i comercial , a més de que el poble romà va rebre una gran influència cultural per part dels grecs. Durant aquesta època l’art es va utilitzar com a instrument de demostració de poder, per tant era molt recurrent i freqüent la construcció i aixecament de nous edificis  públics i privats en les ciutats romanitzades. Sobretot en aquest tipus de societat romana , era molt important demostrar qui era el que dominava sobre els altres amb preferència , es a dir qui era el que estava al cim jeràrquic , el més poderós, i aquest era el Cèsar o emperador.
Els romans, per tant van recórrer a la imatge per tal d’assolir la magnificació del càrrec. Es feien servir diferents tipologies de tipografia per a demostrar la preeminència del Cèsar sobre els altres, fis ho tot es podia recórrer a la mitologia o divinització.

Desprès de varies dinasties entre d’elles la dinastia dels Antoni al la qual va pertànyer Marc Aureli Antoni August protagonitzada per guerres, durant l’any 230 , que es coneix com a anarquia imperial , on els militars agafaren el poder per protegir la l’imperi contra els bàrbars. Les guerres continues van provocar l’endeutament per la manteniment de l’ exèrcit t i l’empobriment de la ciutat acompanyat de la pèrdua de la identitat i la crisi religiosa deguda a les invasions orientals. Un exemple va ser la gran persecució dels cristians.

Tècnica
Ens trobem davant de l´ únic exemple conservat del retrat eqüestre realitzat en bronze a l’època romana. Es va identificar erròniament amb Constantino això el va salvar de que fos fos per  utilitzar material.

El material i la Técnica amb que es va realitzar es el bronze daurat al foc i a la cera perduda seguint la tradició dels grans bronzistes grecs, de la que els romans van seguir la tradició o tècniques.
Mètode de la cera perduda, cap a la meitat del segle VI aC l escultor Teodor de Samos va definir la tècnica de la cera perduda, aquesta va revolucionar l´ escultura. Aquesta tècnica permetia crear estàtues de bronze de gran mida i amb qualitats resistents i plàstiques, millor que el marbre i la fusta. 

Permetia tota mena de detalls, gest i moviment. Exemple Centauro de Royos.
Aquesta tècnica consistia a fer una primera figura de fanga amb la forma de l´ objecte realitzat. Posteriorment es recobria amb una fina capa de cera i una altre vegada una capa de fang. El bronze era abocat per uns forats situats a la part superior i s’ anava desplaçant. Una vegada refredat tot el conjunt, es trencava la capa de fang exterior, quedant el bronze final.

 El tema que fa referència és el poder d´ aquí la seva grandària. El modelat i la textura del retrat es llisa i dura, per tant dona sensació de duresa. Es una figura pesada, buida per dins i no dona sensació de fred així com el marbre si. És llisa encara que té parts rugoses com el coll del cavall i el cabell de Marc Aureli. El poc que es conserva de marbre es pot dir que era brillant.
Escultura de volum rodó, se li pot donar la volta. Està situada en un espai tancat. La seva alçada és de Escultura de volum exempta, pot ser vista per diversos punts de vista.

El conjunt emperador cavall presenta una composició equilibrada i tancada. Es una figura asimètrica. Presenta formes geomètriques, cara forma rodona ovalada, línies rectes i corbes. És un grup tancat que expressa serenitat, mesura i equilibri. Figura de l’ emperador desproporcionada respecte a la grandària del cavall per ressaltar poder i grandesa. Representa moviment i aquests s’ aconsegueix amb la pota aixecada, la roba i el cos lleugerament inclinat.
La llum entra de cara i il·lumina bona part del davant, part del cap. Als plecs no arriba la llum



.

Escultura romana, commemora a líders militars.

Anàlisi d' estilística i significació.
Es representa a l’emperador com exaltant la seva grandesa i poder.
Es pot apreciar que és un home madur encara que no ancià. Vesteix a l’estil de l’apoca, amb una túnica curta i un  paludamentum (manta de l’exèrcit ) i unes botes de patrici. Té una abundant cabellera i arrissada com la barba.

El braç dret es pot interpreta com a ordre de senyal per al l’exèrcit, símbol de pacificació o per rebre les aclamacions i admiracions del pobre.
El  fet de que no posseeixi cap armadura ni cap tipus d’arma ens el presenta com un emperador pacífic.

Es pot  observar que el cavall en comparació amb el emperador no es molt gran ja que els peus li pengen sota la panxa ( o barrigeta*) . No hi ha estreps  perquè en aquella època no existien i no es varen començar a utilitzar fins al segle VI Dc.

El cavall es representat com un animal potent, amb les venes exaltades i voluminoses, plecs a la pell i un coll de grans dimensions.

Tot i que té un rostre de continuïtat i seriós una un dinamisme entre l’emperador i el cavall, es pot apreciar ja que el cavall te la pota davantera dreta aixecada , el que demostra una vegada més el símbol de pacificació.


Funció i influències
L’estàtua té una funció propagandística. En aquest cas l’estampa d’un home a cavall és molt temàtic una influència anterior seria  l’ anomenat Cavaller Rampín, del Segle VI aC de l’època grega antiga que representa un Kuorus sobre un cavall.
Va ser una gran influència en l’època del renaixement, com ara en l’estàtua la Gattamela de Donatelo (1453) i el  Verrochio Colleoni  (1479-88) del mateix autor , Donattelo, Venècia.


la Gattamela: en aquest cas si que porta armadura i estreps, però la pota davantera del cavall està aixecada . 

Verrochio Colleoni, en aquest cas el cavall te més grandària que el cavaller , però no porta cap tipus d'arma. La pata davantera esquerra està aixecada també.

Estefanía Lozano i Carla González.


dissabte, 29 de novembre del 2014


ATENEA NIKÉ
Autor:Calícrates
 

Data: 449-421 a.C.
 

Estil:GrecClàssic                                                                                                                                                   
Mesures:8 m d’alçat 8 m i 4,18 x 3,78 m Planta                                                            
 

Material: marbre blanc               

Funció/ Tipus d’obra: Temple cultura
 

Localització: Atenes                                                                                                                            

Estat actual: a l’edat mitjana va ser desmuntat per tal de fer-ne servir els blocs de marbre per fortificar l’Acròpolis d’Atenes. Actualment ha estat reconstruit fins a l’alçada de la cornisa.



Context històric
El temple Atenea Niké commemora la victoria dels perses a la Batalla de Salamina a l’any 448 a.c.  La idea de la construcció d'aquest petit temple a l'Acròpoli d'Atenes va sorgir en el 449 aC després de la pau amb els perses. No obstant això, Pèricles es va oposar a l'aixecament del mateix i no es van començar les obres fins al 421 aC El projecte es va encarregar a Kalíkrates, qui va dissenyar un temple d'ordre jònic que va haver de adaptar-se al petit espai que se li va assignar, suprimint el pronaos i donant al capdavant d'accés a la cella l'aparença d'un temple in antis.
Mapa de l’Acròpolis d’Atenes , el temple Atenea Niké és el nº 3.
Análisis formal.
El fet de que la mesura del temple digui tan reduida i petita   es deu a que està situar sobre un petita muntanya al costat dret de l’acròpolis, és per això que s’exigia un pla especial de construcció degut a la dificultat de construcción que
dona el terreny adjudicat.Les dues sales habituals de la part davantera d'un temple grec, la naos i la pronaos, permet crear l'efecte òptic de ser un temple in antis, el que s'adaptava millor al lloc. A més, s'havia d’accedir per la part del darrere, travessant l'ala sud dels Propileus.




És un temple de tipus anfipróstil tetràstil, amb quatre columnes monolítiques d'ordre jònic, amb estries. Construït en marbre pentèlic, s'aixeca sobre un basament que es conegut com a Crepis o crepidoma, de quatre graons, els tres inferiors del estereobat i el superior del estilòbat. Les columnes jòniques són molt esveltes tenen una base amb escòcia que seria la part còncava i dos bous que seria les parts convexes, i un capitell molt fi amb un collarí i volutes. L’entaulament té un arquitrau dividit en tres bandes superposades, un fris escultòric, una cornisa que produeix efectes de clarobscur sobre les escultures, i un frontó del qual tot just queden indicis en els extrems.            



Analisi d’estilistica i significació

A la "sala de la deessa", es guardava una  escultura de fusta d'Atenea Niké i probablement estava situada en el pòrtic posterior o en l’opistòdom .
En quant a la decoració escultòrica  s'ha conservat molt bé es pot apreciar l’ utilització de la tècnica dels "draps mullats" esculpits al trepà, dirigits pel broncista Calímaco. Al fris hi havia escenes de les Guerres Mèdiques amb al·lusions religioses a l'ajuda dels déus tutelars de la ciutat, Atenea, Zeus i Posidó, i en els dos frontons destaquen les figures que fan referència a la a la deessa Atenea. Encara que ja fora de l'edifici continuem el seu programa escultòric els relleus que hi ha a les parets de la terrassa inferior, entre els quals s'ha conservat una bellíssima imatge d'Atenea lligant la sandàlia i altres escenes bèl·liques dels déus, en el que és una invocació a seva ajuda en la Guerra del Peloponès contra Esparta i els seus aliats.




Fris que representa la batalla amb el bàrbars


Imatge de la deesa Atenea ( apreciació de la tècnica  dels draps molls en la seva vestimenta)

En aquest fris podem contemplar a la deesa , que es situa en el costat dret en companya de les seves sacerdotesses .
Influències,significat i funció
Aquest temple és considerat com un dels exemples més emblemàtics de l’ordre jònic .  l’obra segueix les pautes i es veu influenciada per l’arquitectura grega antiga i posterior tant en la decoració , com en el material emprat planta mur i la resta d’elements  de suport com ara les columnes. El temple representa harmonia i bellesa, sent el primer temple de visita i no de culte 

Estefania Lozano Parra

divendres, 28 de novembre del 2014

Hermes amb Dinosaurís infant i l´esperat Sarcòfag

                      






                                                     
                                                     Us heu de fixar en la mà dreta del Joan

dijous, 20 de novembre del 2014

August de Prima Porta




DADES GENERALS 

· Nom: August Prima Porta
· Tipus d'obra: Escultura exempta.  
· Autor: Es desconeix. Va ser encarregat per la seva esposa Livia diversos anys després de la seva mort, pel que sembla copia d'una altra anterior realitzada en bronze i or. 
· Data: Any 20 d. C 
· Localització: En la Vila Primera Porta, a Roma, lloc de residència de 
la seva esposa Lívia. Actualment en els Museus Vaticans de Roma. 
· Estil: Escultura romana del segle I




CONTEXT

Octavi August va ser el nebot i hereu de Juli Cèsar, membre de la Dinastia Julia-Clàudia.. Quan Cèsar va ser assassinat l’any 44 a.C. Octavi i Marc Antoni can derrotar els assassins de Cèsar a la Gàl·lia. 
Posteriorment, Octavi, Marc Antoni i Lèpid van formar un triumvirat, el segon a la historia de Roma (el primer va ser entre Juli Cèsar, Pompeu i Cras). Durant aquest període de temps, Octavi i Marc Antoni viatgen a Grècia on els últims assassins de Cèsar, entre els quals destacava Brutus )fill adoptiu de Cèsar) han format un exèrcit. Van guanyar a la batalla de Filipos (Macedònia). 
Per consolidar aquest pacte, Marc Antoni es va casar amb la germana d’Octavi, Octavia. Octavi va derrocar a Lèpid del poder i es va adjudicar totes les seves legions. Marc Antoni, per la seva banda, va establir una relació amb Cleopatra, reina d’Egipte, el qual va provocar el trencament del pacte amb Octavi i l’inici d’una guerra civil. En aquesta guerra, destaca la batalla naval d’Accium, en la que les naus de Octavi van derrotar a la flota romana-egípcia de Marc Antoni i Cleopatra. Amb la conquesta d’Alexandria i el suïcidi de Marc Antoni i Cleopatra l’any següent, la guerra es dona per acabada.

Quan va tornar a Roma, se li va concedir el títol d’August i va ser proclamat Emperador. A partir d’aquest moment Roma entra en un període de temps anomenat Pax Augusta.
Una de les seves primeres mesures va ser llicenciar una bona part de l’exèrcit, uns 80.000 soldats dels 240.000 que disposava l’exèrcit romà. 
Va crear una seguretat jurídica a les províncies, les va reorganitzar, va pacificar la Gàl·lia i va acabar de conquerir el nord d’Hispània. 
Va aplicar lleis en contra de l’adulteri i va predicar sobre el matrimoni. A causa d’això, poetes com Ovidi van ser desterrats per predicar consignes contràries a les seves normes morals.
Dinastia Julia-Clàudia
Juli Cèsar – Octavi August – Tiberi – Claudi – Calígula – Neró.

ANÀLISI FORMAL

Ens trobem davant d’una estàtua feta de marbre policromat que encara conserva algunes restes de daurat, púrpura i blau entre d’altres.
L’emperador representat és Octavi August, està en postura contrapposto, on el braç dret alçat es correspon a la cama dreta avançada i en tensió mentre que el braç esquerra està doblegat, com la cama esquerra, més relaxada, ambdós més enrere per poder mantenir l’equilibri. Està dempeus i vestit amb roba militar, sostenint un bastó de cònsol i aixecant la mà dreta. 
En la seva cuirassa té relleus que al·ludeixen a unes gestes de l’emperador i els deus que li havien ajudat. El romà que el representa Ròmul o Tiberi i la lloba del costat és la lloba Capitolina. A una banda i a l’altra apareixen unes dones que representen els territoris derrotats (Gàl·lia i Hispània). A la part de dalt apareix Apol·lo portant un carro cap al sol. A la dreta Aurora porta una urna cap a la lluna i una torxa. A sota la Terra i Diana, protectors d’August
A la seva cama dreta apareix Eros infant, o també Cupid calvalcant sobre un dofí que ajuden a mantenir l’estabilitat de l’escultura. 

ANÀLISI ESTILÍSTIC

L’escultura representa les últimes victòries de l’emperador Romà i per aquest motiu apareix dempeus i amb indumentària militar sostenint un bastó de cònsol com a símbol de poder. Té un rostre tranquil i distant. August està retratat descalç com els antics herois olímpics i per representar la seva immortalitat és representada per Eros.

INFLUÈNCIES

L'estàtua està inspirada en el Dorífor de Policlet. Malgrat l'exactitud amb que es descriuen les faccions de l'emperador (amb la mirada ombrívola i el seu característic serrell), el seu rostre tranquil i distant ha estat idealitzat. 

SIGNIFICAT

Els retrats romans eren, al principi, essencialment privats mentre que els retrats grecs solien representar personatges famosos i tenien un caràcter honorífic. La tradició retratística romana té el seu orígen en les màscares de cera de tradició etrusca, que guardaven als atris i eren transportades en les processons. Vers el final de la República va progressar el retrat de caràcter públic que abundà durant l’imperi.

FUNCIÓ

Aquesta escultura va trobar-se a Prima Porta, la vil·la de Lívia, la muller d’August. Prima Porta, als afores de Roma, al costat de la Via Flaminia, va ser el lloc on va retirar-se l’emperadriu quan va quedar-se vídua l’any 14 dC. Entre els records d’aquesta hi devia haver una escultura d’August, còpia d’una altra de bronze. Tenia, per tant, un ús privat.

La casa del poeta tràgic


Títol:
 Casa del poeta tràgic
Autor: desconegut
Cronologia: segle I a.C
Estil: romà pompeià
Tipologia: civil (domus)
Materials: pedra
Tècnica: fresc (pintura) i opus tessellatum (mosaic).
Localització: Pompeia (Itàlia).


Pompeia va ser fundada pels oscs al segle VII a.C. Està situada al golf de Nàpols, el setge del general romà Luci Corneli Sul·la l’any 91 a.C la convertí en colònia sota el nom de Colonia Veneria Cornelia Pompeiarum. Posteriorment, Pompeia esdevingué un lloc d’estiueig de les clases opulentes.
Al 79 a.C es va provocar una erupció del Vesubi, que va destruir per complet la ciutat, que va quedar sepultada per cendra i lava fins al segle XVIII, quan la van desenterrar. Gràcies a aquests treballs es va poder conèixer l’organització social i urbanística de les ciutats romanes, perquè la lava va mantenir la ciutat i la decoració interior dels edificis quasi intacta. La Vil·la del poeta tràgic és un exemple de domus romana.


A l’antiga Roma existien tres tipus de vivendes: les insulae: casa de veïnatge formada per diversos pisos,  normalment de lloguer, de diversos pisos utilitzades pels ciutadans que no es podien permetre tenir habitatges particulars. Es construïen de maó i argamassa i eren similars als edificis d'apartaments actuals. Les insules es poden classificar en dos tipus bàsics:

  •  Les del primer tipus tenien tallers i botigues a la planta baixa. A l'entresol s'hi disposaven els allotjaments per als treballadors d'aquests negocis i les plantes superiors es dividien en apartaments.
  •  A les del segon tipus, a la planta baixa, en comptes de botigues i tallers s'hi disposaven els habitatges al voltant d'un jardí o un passadís.



Les vil·les eren residències situades als afores de la ciutat o bé en el camp; les seves dimensions i característiques depenien de l'economia dels seus propietaris. les vil·les dels grans propietaris, les terres dels quals estaven disposaven de banys, porxos, torres, jardins i pavellons. Les cases podien contenir altres dependències segons l'activitat del propietari: així, es coneixen cases amb cellers, i probablement n'existien d'altres amb magatzems i altres equipaments.
Pel que fa a la part exterior de les domus romanes eren cases molt tancades, sense finestres, per preservar l’intimitat i resguardar-se dels lladres. La llum arribava gracies als dos patis interiors. Les cases tenien molts pocs mobles i en canvi una rica decoració pictòrica en totes les sales.


  •   L'entrada principal solia constar d'un uestibulum en forma d'un petit espai arrecerat anterior a la porta la qual donava a un corredor anomenat fauces.
  •  L'atri era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa, un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura, el compluuium que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja en el impluuium, una bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Dues ales (alae) a banda i banda de l'atri donaven sensació d’amplitud.
  • El tablinum estava situat al darrera de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el despatx dels amos de la casa on es rebien les visites i es guardava l'arxiu familiar.
  • Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri.
  • Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior -com a cambra per al porter, dormitoris o menjadors- o donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la casa les llogava com a botigues (tabernae).
  • El triclinium, el menjador, es va introduir amb el costum grec de menjar ajagut. N'hi podia haver més d'un. Per exemple un d'estiu que donés al peristil i un altre d'hivern més protegit del fred.
  • No tenien un emplaçament fix la cuina (culina) ni la comuna (latrina). La latrina podia trobar-se a la mateixa cuina o annexa a ella. Les cases més luxoses tenien fins i tot termes particulars.
  • El peristylum era un jardí envoltat d'un porxo sostingut per columnes. Al seu voltant es distribuïen uns quants cubicula i altres habitacions. En el peristili es troba el lararium, una capella on s’hi guardaven unes estatues que representaven els Lars, unes divinitats que protegien la casa i la família, i asseguraven la prosperitat de la hisenda i la salut dels membres de la casa. Sel’s adreçaven pregàries i se’ls oferien ofrenes com ara flors o fruites en els dies més assenyalats.

Pel que fa a l’anàlisi estilística a La Casa del Poeta tràgic hi ha dos tipus d’elements decoratius: els mosaics i els frescs.

La paraula mosaic prové etimològicament, de “musa”, perquè es deia que era un art tan difícil que havia sigut inspirat per les muses. Es realitzava amb fraccions petites de pedra, marbre o vidre de diversos colors, sobre grans superfícies planes: sòls, parets i  també sostres. Aquesta tècnica grega la van introduir els romans a les seves construccions després de conquerir Grècia.

Al terra del tablinium hi ha un mosaic que és el que dóna nom a la casa ja que representa un escena teatral.

Però potser el més important és el mosaic d’estil hel·lenístic que hi ha a l’entrada os es pot veure el dibuix d’un gos subjecte a una cadena sobre la inscripció “Cave Canem”, que es podria traduir com “Cura amb el gos”. Feia referència al gos guardià que durant en dia estava lligat però a les nits solt, vigilant la casa. Una costum que encara avui dia podem observar a les cases de camp. Pel que sembla aquest animal va ser sorprès pel volcà quan encara es trobava lligat (es va fer un relleu en guix del gos).


Malgrat l'erupció del Vesuvi, a l’any 79 d.C, a Pompeia la pintura mural, generalment al fresc, s'ha conservat en bon estat ja que el volcà va cobrir la ciutat amb una gruixuda capa de cendres.

El fresc més significatiu és el Sacrifici d’Ifigènia, que és d’estil il·lusionista (60-79 d.C). Data de l’any 62 d.C. i es trobava al pòrtic del peristylum. Actualment està al Museu Nacional de Nàpols. Es creu que és una rèplica d'una pintura original de Timantes, s. IV a.C.

Per entendre la pintura cal conéixer el mite d'Ifigènia. Aquesta era una de les filles del rei grec Agamèmnon, el qual estava en deute amb la deesa de la caça, Artemisa (Diana). El rei, anys enrere li havia promès que sacrificaria al ésser més bell que hi hagués per recompensar-la per haver caçat un dels seus cérvols sagrats. Però va resultar que l’ésser més bonic era la seva filla Ifigènia, i per tant, tenia l’obligació de sacrificar-la per la deesa, però no ho va fer. Això va comportar la ira d’Artemisa i quan els vaixells grecs es disposaven a anar a Troya a lluitar, aquesta va provocar una calma fent que els vaixells no poguessin avançar. Agamèmnon consulta a l’endeví Calcant i se n’adona que els vaixell només avançaran quan la seva filla sigui sacrificada. Així que la va fer cridar i quan es disposaven a sacrificar-la la deesa de la caça es va apiadar i se la va emportar com a sacerdotisa a Táuride (actual Crimea) i deixa en el seu lloc un cérvol.


Al fresc es veu a Ifigènia al centre sostinguda per Ulises i Diomedes apunt de ser sacrificada, mentre l'endeví Calcant mira, a la dreta, l'escena. A l'esquerra, Agamèmnon es cobreix el cap en senyal desesperació, ja que no vol veure com immolaran a la seva filla. En un segon pla i darrere d’ Agamèmnon, apareix la deessa Artemisa com una xoana ( escultura de fusta de l'època arcaica), sobre una columna. Està flanquejada per dos gossos: vesteix una llarga túnica i sobre el cap porta un modus o birret.


També en segon pla però a la dreta, se la representa com a Diana, caçadora romana, portant arc i fletxes. A l'esquerra la deessa porta una cérvola que substituirà a Ifigènia en l'altar del sacrifici.





Post nuevo Post antiguo Home