divendres, 7 de novembre de 2014

La pintura i el mosaic


La utilizació de materials pobres en la construcció d'edificis públics i de vivendes de les classes benestants obligava al revestiment de les parets per tal que l'aspecte interior de les construccions estigués d'acord amb la tendència al luxe i a la sumptuositat de la casa que s'imposa entre la societat patrícia romana. En edificis públics, aquest revestiment es feia, sovint, amb plaques de marbre o de pedres dures, però a les cases particulars les parets es recobrien amb una capa d'estuc blanc damunt de la qual es pintava o es col·locaven mosaics.

La pintura

L'estudi de la pintura romana continua basant-se encara en la classificació establerta l'any 1882 per l'arqueòleg alemany August Mau a partir de l'estudi de les pintures pompeianes. Aquesta classificació estableix quatre estils successius:
  1. El primer estil o d'incrustacions es dóna a la segona meitat del segle II aC i les primeres dècades del segle següent. Amb relleusd'estuc i pintura se simulen parets de marbre, paraments de pedres dures i plaques de marbre segons la tradició hel·lenística. Apareix ja la divisió tripartita característica de la pintura mural: un sòcol o pòdium molt ampli, la zona central amb els revestiments simulats i a la part superior un acabament a mena d'entaulament.
  2. El segon estil o arquitectònic apareix a començaments del segle I aC i es manté de moda a l'època d'August i fins a mitjans del segle I dC. Es caracteritza per la representació d'elements arquitectònics com columnates, frontons, etc.; la utilització de la perspectiva i de l'ombrejat crea il·lusió de profunditat, d'espai imaginari. Els elements arquitectònics emmarquen escenes de caire mitològic, teatral o d'altres temes, sovint inspirats en obres gregues.
  3. El tercer estil o ornamental va estar de moda entre el 20 aC i el 45 dC aproximadament. Els elements arquitectònics ja no composen perspectives il·lusionistes més o menys versemblants sinó que prenen una funció ornamental allunyada del naturalisme. Les equilibrades composicions de columnates i canelobres creen estructures semblants a retaules que permeten introduir en els panells centrals escenes inspirades en quadres grecs.
  4. El quart estil o il·lusionista era l'estil que predominava a Pompeia des del terratrèmol de l'any 62 dC fins al moment de la seva destrucció l'any 79dC. Els elements arquitectònics tornen a recuperar importància i a insinuar l'espai tot composant escenografies complexes dins de les quals es representen figures al·legòriques o heroiques. Són freqüents també les representacions de jardins i paisatges exòtics.
La tècnica d'aquestes pintures murals és, en general, una barreja de fresc i de tremp amb cera d'abella com a aglutinant (encàustica); l'ús de la cera li confereix resistència a la humitat i una brillantor que s'ha conservat de forma excel·lent. Els colors són vius, la pinzellada solta i el dibuix precís. És també notable el domini de la perspectiva corba o natural. Es pot afirmar que la capacitat de la pintura romana per a plasmar efectes il·lusionistes no es va tornar a assolir a l'art occidental fins als inicis del Renaixement.

El mosaic

Allò que els romans anomenaven opus musivum és una tècnica d'origen hel·lenístic que consisteix a decorar superfícies arquitectòniques, sobretot paviments, amb trossos petits de pedra, vidre o ceràmica assentats en una capa de guix, calç o morter. Aquestes peçes s'anomenen tessel·les. La tècnica del mosaic es va utilitzar a Roma fonamentalment per a paviments i molt rarament per a revestiment del mur.

En els mosaics romans es poden distingir tres tècniques fonamentals:
  • Opus sectile, format per llosetes de marbre de colors de diverses mides.
  • Opus tessellatum, format per tessel·les regulars en forma de dau, quadrades o rectangulars. Les tessel·les podien ser de diferents mides segons la finura de l'obra, però sempre iguals en una mateixa superfície.
  • Opus vermiculatum, format per tessel·les molt petites, de vegades diminutes, que adopten diferents formes per tal d'adaptar-se al dibuix.
Es conserva una gran quantitat de mosaics romans des de finals del segle II aC fins a finals de l'època imperial. Fins al segle II dC, la majoria dels mosaics conservats corresponent a l'opus tessellatum i són paviments de formes geomètriques. Dins del conjunt del paviment, de vegades s'inseria un fragment d'opus vermiculatum amb motius figuratius destinat a ser el motiu central o emblema. Aquests emblemes constitueixen veritables quadres de temes diversos: escenes de la vida quotidiana, mitològics, històrics, marins, etc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Post nuevo Post antiguo Home