dissabte, 31 de gener de 2015

Els pintors impressionistes

Manet (1832-1883)

Eduard Manet és considerat el precursor del moviment impressionista, tot i que mai no va participar en les exposicions del grup. Va tenir una formació acadèmica, però des de jove es va separar de l'academicisme i es va sentir atret per la pintura de Courbet. La seva idea del realisme és, però, molt diferent, perquè per Manet el problema no rau en el tema, sinó en el tractament pictòric de la imatge. Gran admirador dels mestres del passat (Tiziano, Frans Hals, Velázquez, Goya), va prendre sovint temes de la pintura del passat per a reelaborar-los amb la seva òptica personal. La pintora Berthe Morisot (1841-1895) va ser el seu punt de contacte amb el grup dels impressionistes, que el consideraren com un mestre.

La seva fama va començar el 1863, quan va exposar al Saló dels refusats el quadre Le déjeuner sur l'herbe (L'esmorzar a l'herba) que va provocar un notable escàndol, igual que va succeir dos anys més tard amb Olímpia.



En tots dos quadres va escandalitzar el tractament de la figura femenina nua sense referència mitològica, i tot mirant l'espectador amb un posat entre indiferent i descarat (malgrat que hi havia antecedents clàssics a la pintura veneciana i barroca, i sobretot en la Maja nua de Goya). Mentre escandalitzava la crítica més tradicional, la pintura de Manet va despertar l'entusiasme del poeta Baudelaire i del novel·lista Zola, que va ser el seu principal defensor; el Retrat d'Émile Zola (1868) és l'homenatge del pintor al crític, però també l'oportunitat de mostrar la complicitat entre tots dos mitjançant els elements que acompanyen el retratat: estampes japoneses, un gravat dels Borratxos de Velázquez i un dibuix de l'Olímpia en què la dona nua mira amb complicitat Zola.


Però el rebuig de la pintura de Manet no va venir tan sols pels temes sinó per la tècnica pictòrica: Manet pinta amb colors purs, remarcant els contorns amb línies negres i eliminant els efectes de clarobscur per suavitzar la transició entre diferents superfícies de color, de forma que el resultat és una imatge plana, amb poca referència espacial i sense volum, com imatges retallades sobre el fons. El Pifre (1866), inspirat en una obra de Velázquez, n'és un exemple magnífic.


Les darreres obres de Manet mostren un apropament a l'Impressionisme i una major preocupació del paisatge. La contradicció entre la fascinació per la pintura dels museus i la tècnica moderna fan que es pugui considerar Manet com el més revolucionari dels pintors tradicionals o els més tradicional dels moderns.


Monet (1840-1926)

Claude Monet és, sens dubte, qui millor reflecteix en la seva obra els trets propis de l'Impressionisme. El seu interès se centra en el paisatge i en la incidència de la llum en diversos moments: el reflex dels objectes a l'aigua, l'efecte de la boira, la pluja, la neu són l'eix central de la pintura de Monet.

Monet va trobar una eina valuosa per a la seva experimentació en la creació de sèries de quadres d'un mateix tema (La Catedral de Rouen, El pont de Westminster, L'estació de Saint-Lazare). D'aquesta manera, va demostrar que les pintures d'una sèrie amb el mateix tema, però amb les variacions corresponents a la qualitat de la llum en diversos moments, podien ser totes igualment realistes i alhora completament diferents. Aquesta és una de les grans aportacions de Monet.




Una de les seves nombroses marines va servir per donar nom al moviment, en ser criticada irònicament per Leroy; es tracta de l'obra Impression, soleil levant, una vista de la badia de Le Havre entre la boirina de l'alba. Allò que irritava els crítics era la novetat de la tècnica i de la mateixa concepció del quadre: Monet pintava sempre del natural i el caràcter mudable de la llum, de l'aigua, del paisatge en general l'empenyien a una pintura ràpida, basada en petites pinzellades de colors purs que donen al quadre aspecte d'esbossat, d'inacabat, quan es mira de prop, però que es fonen a l'ull de l'espectador en allunyar-se'n.


A partir de 1886 (última exposició conjunta dels impressionistes), Monet inicià les seves sèries, en les quals la dissolució de les formes es va accentuant progressivament, fins a culminar en el gran conjunt de quadres pintats al jardí de la seva casa de Giverny, sobretot a la sèrie de Les nimfees, on les plantes esdevenen taques de color que suren sobre la coloració inestable de l'aigua donant lloc a una pintura molt propera a l'abstracció. Per a fer una visita virtual d'aquesta obra al Musée de l'Orangerie, feu click aquí. L'obra tardana de Monet ha estat reivindicada com un antecedent de l'informalisme de la segona meitat del segle XX.



Renoir i altres impressionistes

Auguste Renoir (1841-1919) és un pintor colorista i vital que aporta al moviment impressionista la preocupació per la figura humana i la sensualitat del cos femení (Nu femení amb efecte de sol). Els seus temes es relacionen amb els plaers de la vida urbana, l'alegria de les festes i els balls del París de la belle époque. La vitalitat dels cossos (L'esmorzar dels remers), la varietat dels colors i les composicions complicades però equilibrades (Le moulin de la Galette) ens recorden Tiziano i Rubens. La tècnica de pinzellades soltes li permet crear uns efectes de llum inestable força suggestius. A partir de 1880 es desmarca del grup i torna a una pintura més classicista, inspirada per l'admiració que sentia per l'obra de Rafael, sobretot en el tractament de la figura humana mentre que continua utilitzant una tècnica impressionista en els paisatges (Les grans banyistes).


Altres artistes menys coneguts pel gran públic van jugar un paper fonamental dins del moviment impressionista. És el cas de les pintores Mary Cassat, americana establerta a París, i Berthe Morisot (1841-1895), cunyada i alumna de Manet, pintora d'interiors harmònics i lluminosos, que a més practicava la pintura de paisatge a l'aire lliure com la resta del grup. Camille Pissarro (1830-1903) i Alfred Sisley (1839-1899) van mostrar la seva preocupació pel paisatge tant rural com urbà, així com pels efectes mudables de l'aigua i de la llum; Pissarro, a més, va ser el teòric més coherent del grup i una peça clau per la convivència entre els diferents membres, fins al punt que Cézanne va arribar a dir: Pissarro fou com un pare per a nosaltres.

Alguns dels pintors que formaren part del moviment impressionista es van anar allunyant dels principis del grup i van desenvolupar gran part de la seva tasca per camins diversos, com és el cas de Degas i Cézanne; d'altres, més joves, van tenir un contacte ocasional amb els impressionistes en els començaments de la seva activitat artística i van ser influïts, tot i la diversitat d'opcions posteriors: Toulose-Lautrec, Gauguin, Van Gogh.


Degas

Edgar Degas (1834-1917), fill d'un banquer, era més un dandi que no pas un contestatari, i havia rebut una formació clàssica que es reflecteix en la seva habilitat com a dibuixant. Malgrat que va formar part del grup des del principi, s'interessa més pel moviment dels cossos i per la llum dels espais que no pas pels paisatges. La seva pintura és menys colorista i més intel·lectual (no pot haver-hi una nova manera de veure-hi sense una nova manera de pensar); els colors són àrids i és evident la seva preocupació per l'espai pictòric, però agafant punts de vista diferents amb un trencament de l'espai cúbic del Renaixement.

Els temes més habituals són les curses de cavalls, les ballarines, escenes amb força moviment; també les figures femenines en postures complicades, captades amb escorços forçats. L'estudi del moviment de les ballarines el va portar també a modelar escultures de fang de petita mida que trenquen amb els convencionalismes habituals a l'època i resulten extraordinàriament modernes.


Entre les seves obres cal destacar L'absenta (1876), que ens mostra una prostituta i un home bevent absenta en un cafè. Una gran part del quadre resta ocupada per les taules, en una perspectiva obliqua que retarda la trobada visual amb els personatges, de manera que el tema queda desplaçat del centre del quadre.


dimecres, 28 de gener de 2015

L'impressionisme

L'impressionisme és el fenomen més important de l'art europeu des del Renaixement, ja que va substituir els seus artificis visuals, considerats fins llavors inqüestionables:
  • L'art perceptiu (basat en la pròpia experiència visual) substitueix l'art conceptual (es pintava la idea de la natura, no la natura mateixa). A una realitat suposadament estable la substitueix una realitat mutable i transitòria.
  • Els impressionistes arriben a les darreres conseqüències del Realisme, pel fet d'intentar captar la realitat en el moment concret. Pinten a l'aire lliure amb una tècnica lleugera i ràpida.
  • És el primer moviment artístic modern lligat a un grup de pintors amb objectius comuns i que s'oposa al món artístic establert.
Context històric

Els impressionistes viuen al París de la segona meitat del segle XIX, l'escenari de totes les revolucions: el 1848, el Segon Imperi, la Comuna i la III República. Però aquest París és també l'escenari dels grans canvis urbanístics dirigits pel baró Haussmann: apareixen els grans boulevards, les exposicions universals creen monuments emblemàtics com la Torre Eiffel i l'especulació urbanística afavoreix grans negocis que donaran pas a l'aparició d'una burgesia de nous rics.

Tot això tindrà els seus efectes sobre l'art. En aquesta ciutat que bull d'activitat els artistes i intel·lectuals es reuneixen als cafès (el Cafè Guerbois va ser el centre de reunió dels impressionistes) on discuteixen d'art, de política, de poesia, dels avenços científics, etc. A la seva època els impressionistes s'identifiquen amb la bohèmia, l'esquerra política, el món dels intel·lectuals crítics al poder com Émile Zola.

El món artístic continua girant a l'entorn dels Salons, grans exposicions anuals organitzades per les Acadèmies sota el patrocini del govern i en les quals només s'exposaven les obres que superaven la selecció oficial. El conservadorisme oficial queda contrarestat  per la importància cada cop més gran de la figura del marxant, que aconsella i dirigeix artistes i clients i els allibera de la dependència dels Salons i les Acadèmies. La crítica d'art és present a la premsa escrita i l'interès per l'art creix; una crítica adversa és preferible al silenci que condemna l'artista a l'oblit. És significatiu el fet que el moviment impressionista prengués el seu nom d'una fase despectiva del crític Louis Leroy.

Condicionaments tècnics i antecedents històrics

L'impressionisme no va ser aliè als canvis culturals i científics del moment. Els impressionistes conegueren la teoria dels colors de Chevreul i la van aplicar a les seves obres. També comparteixen amb els seus contemporanis la preocupació pel temps, que es manifesta en la proliferació de rellotges a edificis públics, el gust per la història, la difusió del darwinisme i del materialisme històric (marxisme), etc. El ferrocarril facilita els viatges i escurça les distàncies, però també la successió d'imatges des del tren demostra la subjectivitat de les impressions visuals, tal com defensaven els impressionistes. Les troballes en el camp de la química aplicada permeten, d'altra banda, fabricar una gamma molt més extensa de colors industrials de bona qualitat, i suports tèxtils més diversos i barats; la comercialització de pintures a l'oli de bona qualitat en tubs d'estany va afavorir la pintura a l'aire lliure perquè permetia utilitzar la pintura tal com sortia del tub, sense cap preparació prèvia, amb una textura pastosa que cobria bé el llenç, la qual cosa permetia poder prescindir també de la preparació prèvia del llenç i de la superposició de capes de color.

Però l'invent que més directament va influir sobre la pintura va ser la fotografia, que allibera la pintura de la necessitat de referir-se a una realitat exterior aliena a la pintura mateixa; la còpia de la realitat deixa de ser l'objectiu de la pintura, davant la qual s'obren nous camins. A més, la fotografia va obrir el ventall de les possibilitats tècniques del pintor: congela els gestos, reflecteix la realitat sense intermediaris, permet analitzar l'estructura dels moviments, les composicions i els enquadraments esdevenen fruit de la casualitat, de l'instant.

Pel que fa als antecedents estilístics, l'Impressionisme està fermament arrelat en la tradició artística europea. Malgrat el seu rebuig de l'art oficial, els impressionistes admiraren alguns dels seus predecessors immediats: Delacroix per l'actitud alliberadora respecte del color, Courbet pel realisme, l'escola de Barbizon per la pintura a l'aire lliure i Corot per la llum, entre d'altres. El gran mèrit de l'Impressionisme és que va assimilar en un estil coherent diverses tendències que eren latents en l'art europeu des de feia segles: la dissolució de les formes en taques de colors, la recerca dels efectes de llum i moviment les hem vist aparèixer en Velázquez, Rembrandt, Goya i els paisatgistes anglesos Turner i Constable.

Cal esmentar el fet que al llarg del segle XIX moltes col·leccions reials i nobiliàries esdevingueren museus públics, alhora que s'ampliaren els ja existents. Les ampliacions del Museu del Louvre fetes per Lluís Felip d'Orleans i Napoleó III van permetre els impressionistes conèixer obres de Velázquez, Ribera i Zurbarán. Manet va viatjar per Espanya, on va conèixer l'obra de Velázquez i Goya, pintors que l'influiran de forma decisiva. Altres influències arribaren de fora d'Europa: des de 1856 l'art japonès havia començat a difondre's a París amb l'obertura de la botiga La Porte Chinoise. Els colors plans i el tractament sintètic de llum i d'ombra dels gravats d'Hokusai influïren en molts artistes.

Trets estilístics

En sentit estricte, els impressionistes són un grup relativament reduït de pintors francesos que desenvolupen la seva activitat com a grup en la dècada del 1870 a 1880, i que podem identificar amb aquestes característiques:
  • Desinterès pel tema i per tot allò que no sigui estrictament pictòric. Per això mostren preferència pel paisatge.
  • Treball a l'aire lliure i rebuig dels convencionalismes del treball al taller.
  • Desaparició del dibuix com a forma prèvia al color. Tècnica de pinzellades soltes, de taques de color.
  • Estudi de les ombres i de les relacions entre els colors complementaris. Els impressionistes no utilitzen el color negre per enfosquir els colors a l'ombra.
  • Repetició dels temes en diferents circumstàncies de llum, per tal de captar la diversitat d'un mateix paisatge o tema en funció del temps i del moment concret.
Per extensió, és freqüent qualificar d'impressionistes pintors que en la seva obra reflecteixen part d'aquestes característiques. Fins i tot es parla d'una fase impressionista en alguns dels grans artistes anteriors.


dilluns, 26 de gener de 2015

El Realisme

Neoclàssics i romàntics havien introduït temes nous a la pintura: la història, els fets contemporanis ... Tots dos moviments, però, s'apropaven a la realitat amb una clara tendència idealitzadora des del punt de vista formal o des del punt de vista moral. El realisme, tant en la literatura (Zola, Balzac, Galdós) com en pintura, busca la realitat més propera i quotidiana, no la dels grans homes i els grans fets: les noves classes populars sorgides de la revolució industrial, amb les seves misèries i les seves necessitats, apareixen com a protagonistes d'aquest nou art que rebutja la retòrica romàntica i la idealització neoclàssica.

El realisme pictòric sorgeix a mitjans segle XIX, en un moment en què la industrialització d'Europa ha provocat ja l'aparició d'un proletariat nombrós que pateix les conseqüències del capitalisme liberal: jornades de treball esgotadores, pèssimes condicions d'habitatge, etc. Les organitzacions obreres i les doctrines socialistes són la resposta d'aquesta nova classe social, que pren protagonisme a les revolucions de 1848. L'artista, com a part de la societat, no pot romandre indiferent. Sovint els realistes prendran partit pels més humils; seran artistes compromesos davant els grans problemes polítics i socials.

Altres fets animen també aquest moviment realista: el positivisme filosòfic, l'aparició de la fotografia, la difusió de la premsa escrita, la revolució tecnològica. Tot tendeix a posar la realitat en el centre de les preocupacions intel·lectuals i tot afavoreix l'esperit de canvi i d'intervenció conscient dels homes en aquest procés.

Amb el nom de Realisme pictòric coneixem, doncs, el moviment cultural que es manifesta sobretot en la literatura i en la pintura entre 1840 i 1880 i que podem caracteritzar per dues notes:
  • Quant als temes, la representació directa de tot allò que envolta l'artista sense cap tipus d'idealització formal o intel·lectual: el treball i els treballadors (amb un sentit de compromís social i polític), la vida a l'aire lliure, la ciutat, els paisatges, la mort com a fet trivial i no com a final heroic ...
  • Quant a la tècnica i les formes, els enquadraments són casuals, com d'instantània fotogràfica, i la tècnica lliure (i diversa en els diferents artistes). La litografia i el dibuix són tècniques útils per a la difusió de la realitat vista per l'artista. En l'aspecte formal no es pot considerar el Realisme com un estil perquè mentre que alguns pintors (Daumier) deformen intencionadament les figures per dotar-les d'una més gran expressivitat, d'altres tenen una tècnica més detallista (Courbet).
Dins el Realisme podem distingir entre els artistes que reflecteixen, mitjançant l'art el seu compromís social i fan allò que podem anomenar realisme testimonial o de denúncia, i els paisatgistes que centren la seva atenció en la captació directa de l'entorn.


El realisme compromès a França

El realisme testimonial està representat per les tres principals figures de la pintura francesa en les dècades centrals del segle XIX: Daumier, Millet i Courbet.

Honoré Daumier (1808-1879) és pràcticament contemporani de molts pintors romàntics. Va ser molt conegut a la seva època per la seva activitat com a caricaturista i dibuixant en diverses publicacions crítiques i satíriques. Les postures reivindicatives de la llibertat i la justícia per a les classes populars van trobar el millor canal d'expressió en la premsa escrita. En aquest sentit, es pot considerar Daumier com el pare de la caricatura moderna, utilitzada com a mitjà d'expressió de la crítica política de la corrupció dels governs de la monarquia de Lluís Felip. Com a pintor, els seus quadres resulten innovadors per la força expressiva que aconsegueix mitjançant figures esbossades (La bugadera, El vagó de tercera).


Jean-François Millet (1814-1875), originari d'una família benestant de Normandia, es mostra molt preocupat per les austeres figures dels pagesos i per la natura que els envolta; tot i el seu tarannà conservador, va ser titllat de socialista per la clientela burgesa. La seva obra es pot relacionar amb el paisatgisme de l'escola de Barbizon. Els seus quadres reflecteixen la senzillesa, l'esforç i la fraternitat humanes del món pagès. L'Àngelus, l'obra més coneguda de Millet, mostra una parella de camperols fent una aturada en la feina per resar l'àngelus; les figures humils assoleixen un alt grau de monumentalitat. Les espigadores és un altre exemple clar de com el Realisme col·loca els homes i dones senzills a l'alçada dels herois de l'art acadèmic: no hi ha cap idealització en aquesta imatge de les dones que es dobleguen per a recollir les espigues caigudes, però la dignitat del treball no té res a envejar a la dels herois antics de David i de la pintura d'història.



Gustave Courbet (1819-1877) era un socialista convençut que participà activament en la revolució de 1848 i en la Comuna de París del 1871, per la qual cosa hagué de passar els darrers anys de la seva vida exiliat a Suïssa. Va ser l'ànima del realisme pictòric pel seu rebuig de tot academicisme. El 1855, la seva obra L'enterrament a Ornans va ser rebutjada pels responsables de l'Exposició Universal de París, cosa que va motivar que Courbet muntés un pavelló propi anomenat Pavelló del Realisme on exposava, entre d'altres, el quadre El taller del pintor, que va escandalitzar els seus contemporanis ja que el consideraven immoral. Allò que va provocar el rebuig dels seus contemporanis era, sobretot, la manera de representar la realitat sense sotmetre-la a l'ordre intel·lectual del pintor: Courbet pinta escenes quotidianes (Els picapedrers, 1848) com un observador objectiu, sense organitzar els elements per a equilibrar la composició, sense amagar la lletjor o el desordre.


El taller del pintor. Al·legoria real (1855) és també un quadre de dimensions monumentals on Corubet intenta simbolitzar les seves amistats i els seus odis, els seus sentiments i els seus gustos com a pintor mitjançant personatges reals retratats a l'estudi entorn de l'artista i la seva model: el filòsof socialista Proudhon, el poeta Baudelaire i el seu marxant apareixen al costat d'homes i dones del carrer, mentre Corubet pinta un paisatge. Malgrat la virulència retòrica de Courbet i el seu rebuig de tot allò que no es pugui veure a la realitat, els seus quadres tenen un cert aire de misteri i poesia, subratllat per una llum tamisada que no se sap d'on ve.

Els altres realismes

L'altre vessant fonamental del Realisme el constitueix el paisatge, que és el gènere on més aviat s'observa l'evolució cap a l'observació directa de la realitat. Aquesta evolució és palesa en l'obra de Camille Corot (1796-1875): després d'uns inicis classicistes, aviat es dedicà a la pintura a l'aire lliure, tot i les burles dels seus contemporanis que encara pintaven a l'estudi. Corot és un pintor preocupat per la llum i per la disposició de les masses cromàtiques; a la seva obra, la fidelitat realista es combina amb l'encís poètic i l'equilibri compositiu (La Catedral de Chartres, Dona vestida de blau, Le village de Rosny).

dijous, 22 de gener de 2015

La pintura romàntica

Tot i que les manifestacions pictòriques del Romanticisme són molt diverses, podem indicar les característiques bàsiques de la pintura romàntica:
  • El predomini del color sobre la línia (ja evident en l’obra de Goya) i el tractament de la llum per tal d'esfumar les figures i accentuar el cromatisme (llums de tempesta, aurores, crepuscles, etc.). 
  • El dramatisme de les composicions, marcades per la preocupació pel moviment i per la complexitat compositiva. Interessen els gestos violents, els detalls anatòmics i ambientals. Fins i tot, el moviment s'accentua en situar els personatges sobre una base inestable (La llibertat guiant el poble de Delacroix).
  • La tècnica ràpida, amb pinzellades soltes i pastoses, herència dels pintors venecians, dels barrocs flamencs i de Goya. 
  • L’aparició de temes d'actualitat (revolucions, guerres, desastres) i la gran importància del tema històric (la Història és, en realitat, l'actualitat del passat), que ja hem vist a David i Goya. Tindrà també importància el paisatge, a través del qual apareixen molt sovint les innovacions tècniques.

Antecedents pictòrics

L’exposició, el 1819, del quadre de Géricault El rai de la Medusa es considera com l’inici del romanticisme pictòric, però a moltes obres anteriors s’hi poden veure elements clarament romàntics.
Ja hem esmentat els elements romàntics presents a l’obra de Goya. També alguns pintors anglesos contemporanis de l’aragonès presenten trets preromàntics en els seus quadres plens de visions oníriques i d’un erotisme fred com Füssli (1741-1825) i William Blake (1757-1827), poeta místic i visionari que reflecteix els seus deliris religiosos en gravats i aquarel·les molt poc valorats en el seu temps, però que avui són considerats com un precedent important del Surrealisme. Podríem incloure-hi també el grup dels natzarens, pintors alemanys establerts a Roma com a comunitat artístico-religiosa, on destaca Peter Cornelius.

La pintura romàntica a França

França, centre i bressol de totes les revolucions vuitcentistes, va ser també el centre neuràlgic de tots els moviments artístics del segle XIX. Francesos són els dos grans pintors del moviment romàntic: Géricault i Delacroix.

Theodore Géricault (1791-1824) va tenir una vida breu i una mort tràgica a conseqüència d’una caiguda de cavall. En un principi, la influència d’un deixeble de David, Antoine-Jean Gros (1771-1835), és determinant i pinta quadres de caire “napoleònic” (Oficial dels hússars a cavall). L’any 1819 exposa el seu quadre més important: El rai de la Medusa, autèntic manifest del romanticisme pictòric. El realisme de Géricault s’accentuà en obres posteriors com els retrats de bojos i delinqüents realitzats per encàrrec d’un metge, amb finalitats científiques, o els que mostren, com si fossin natures mortes, braços i cames amputats. Tot i la seva mort prematura, l’obra de Géricault suposa un canvi d’orientació en la pintura francesa comparable al que suposa la pintura de Francisco de Goya en la pintura espanyola. Delacroix els admirà a tots dos i els va fer universals a través de la seva obra.

  
Eugène Delacroix (1793-1863) és, sens dubte, la gran figura de la pintura romàntica. Fins i tot la seva vida és plena d’aspectes romàntics: d’origen poc clar (probable fill il·legítim de Talleyrand), malalt i tancat a casa des de molt jove, amic de Chopin i d’altres artistes del moment i revolucionari fins a un cert punt (l’aparició de corrents socialistes el 1848 va fer palès el seu esperit burgès, més aviat conservador).

En la seva obra és evident la influència de Gros i Géricault. Dels artistes anteriors va admirar Rubens, els venecians, Velázquez i, especialment, Goya. La influència de Géricault i el Rai de la Medusa és clara en alguna de les seves obres primerenques com La barca de Dante (1821) que representa el descens als inferns de l’autor de la Divina Comèdia.
La guerra d’independència de Grècia contra l’Imperi turc és el tema de dues obres: La matança de Quios (1824) i Grècia expirant a les ruïnes de Missolonghi, l’impacte emocional de la qual va ser enorme en uns espectadors que s’havien educat en l’esperit del classicisme grec i que havien conegut la mort de Byron lluitant al costat dels grecs. La influència de Rubens i la passió per l’exotisme són evidents a La mort de Sardanàpal, que narra el moment en què el rei assiri ordena l’assassinat de les seves dones i els seus cavalls abans de l’entrada dels seus enemics a Nínive. La violència barroca de l’escena és remarcada per la tècnica solta i la intensitat dels colors; al mateix temps, els cossos nus recorden inevitablement Rubens. 
L’obra més coneguda de Delacroix és La llibertat guiant el poble (1830), el primer quadre polític de la pintura moderna, que exalta la insurrecció popular del 28 de juliol de 1830 contra la monarquia borbònica restaurada.



Als anys posteriors, Delacroix abandona els temes relacionats amb la realitat i se centra en la literatura i en l’orientalisme. El seu viatge a Espanya, Marroc i Alger el posa en contacte amb la pintura de Goya i l’introdueix en el cromatisme i la suggestió del món àrab, aspectes que plasmarà en moltes de les seves obres de maduresa (Dones d’Alger, 1834. Cacera de lleons, 1855).

El paisatge romàntic a Anglaterra i Alemanya

El paisatge va ser el gran descobriment del Romanticisme anglès. Fins aleshores, els paisatges eren reconstruïts per l’artista en el seu taller. Ara s’aprecia, per primera vegada, que la realitat exterior no existeix per al pintor sinó en relació a les condicions de llum de cada moment. Per això, John Constable (1776-1837) escull paisatges amb núvols inestables, canviants, i els treballa amb una tècnica pastosa, espessa, aplicada de vegades amb espàtula, lluny de la netedat i claror de la tècnica de moda: l’aquarel·la. És un antecedent clar de l’impressionisme.

El paisatgista anglès més important és William Turner (1775-1851), que parteix dels paisatgistes clàssics (Lorrain) però evoluciona cap a una tècnica que dilueix les formes en una pols lluminosa molt suggestiva. En Pluja, vapor i velocitat (1844) la visió de la natura queda distorsionada per la velocitat del ferrocarril i pels elements atmosfèrics fins a perdre quasi bé els referents figuratius. En aquest sentit, és un precursor de l’abstracció lírica del segle XX.


A la mateixa generació pertany l’alemany Gaspar David Friedrich (1774-1840), paisatgista de tonalitats fredes que donen a les obres un aspecte misteriós i malenconiós; la natura és quelcom distant, infinit, inabastable per a la menudesa de l’home. Viatger davant un mar de boira (1818) reflecteix un respecte quasi religiós: el personatge, d’esquena a la mirada de l’espectador, sembla reflexionar sobre allò que està més enllà de la intel·ligència humana. El violent contrast entre proximitat i llunyania dóna una força extraordinària al quadre.


L’art de Friedrich es pot considerar el paradigma del paisatge romàntic: immensitat de la natura, fenòmens (boira, neu, pluja) que accentuen els jocs lumínics, personatges de grans dimensions que semblen immergits en meditacions transcendents, sensació de profunda tristesa. El sentiment religiós que traspua en els paisatges de Friedrich es fa més evident en obres com La Creu a la muntanya (1808) o El monjo vora el mar (1808-1810). En aquesta darrera es veu la figura diminuta i aïllada d’un monjo caputxí que contempla la immensitat d’un mar buit, en una composició d’extrema senzillesa en què la representació dels elements més monòtons del paisatge aconsegueix plasmar de forma insuperable la soledat de l’home davant la creació d’un Déu absent. Friedrich redueix el paisatge a tres franges de color: la terra, el mar i el cel, i situa la figura humana molt per sota de la línia de l’horitzó, de forma que l’home queda empetitit davant de la natura inabastable.


Algun crític ha comparat els paisatges del pintor alemany amb la música de Schubert, el músic més representatiu del Romanticisme, que considerava normal que la música, com la pintura de Friedrich, estigués mancada d’alegria.

La pintura d’història

El més important dels gèneres romàntics, des del punt de vista de la projecció pública i el reconeixement oficial, fou la pintura d’història. Ja des de finals del segle XVIII era normal buscar paral·lelismes entre els esdeveniments d’actualitat i els d’èpoques passades, de manera que la pintura d’història assoleix un valor d’exemplaritat, que ja és evident a l’obra de David (Jurament dels Horacis). El gènere és molt apreciat a França i Espanya, i la seva tècnica evoluciona des de la nitidesa del Neoclàssic fins al colorisme romàntic. Tot i això, la pintura d’història perdura molt més enllà dels límits cronològics del Romanticisme i conviu amb la pintura realista (la història com a realitat del passat), sent un dels gèneres més característics de la pintura espanyola del vuit-cents.

dimecres, 21 de gener de 2015

El romanticisme

Després del període revolucionari i napoleònic a França, que coincideix amb la fase de predomini del Neoclassicisme, es pot parlar d'una reacció romàntica que sintonitza amb l'oposició burgesa a les restauracions monàrquiques i absolutistes i amb els moviments nacionalistes entre 1820 i 1850 aproximadament.

Aquesta divisió es basa en la consideració dels conceptes clàssic i romàntic com antagònics i excloents. El Neoclassicisme aporta elements nous que podem considerar preromàntics, alhora que perdura la tradició classicista més enllà dels límits cronològics exposats, tant en la seva temàtica com en la tècnica pictòrica.

Efectivament, al costat d’un art que respecta els criteris uniformadors de les Acadèmies, apareixen ben aviat símptomes de trencament amb la tradició clàssica, fins i tot en pintors que s’identifiquen inequívocament amb el Neoclassicisme o que han estat formats dins les seves normes. Aquesta ruptura amb la tradició arriba per dos camins:
  • En l'aspecte temàtic o ideològic, per l'aparició de nous temes. Durant segles, la pintura s’havia limitat als temes religiosos, mitològics i, des del Renaixement, al retrat i el paisatge. Paradoxalment, és Jacques-Louis David, la gran figura del neoclassicisme pictòric, qui introdueix el tema històric, els temes revolucionaris i l’exaltació de l'heroi contemporani (Marat, Napoleó), avançant-se d’aquesta manera al Romanticisme.
  • En l'aspecte estrictament pictòric, Goya (pràcticament coetani de David) trenca amb la tradició heretada del Renaixement: introdueix composicions complexes, punts de vista casuals, el predomini absolut del color sobre la línia, la pinzellada solta i ràpida, etc. D’aquesta manera recull l’herència dels grans mestres del Barroc, sobretot Velázquez i Rembrandt, i s’avança als moviments pictòrics contemporanis.

El marc històric

La difusió del Romanticisme coincideix amb el període de les revolucions burgeses i l’aparició dels nacionalismes, des del final de l’època napoleònica fins a mitjans del segle XIX (1848 podria ser la data simbòlica). Recordem els aspectes clau del moment històric:
  • Les revolucions burgeses de 1820, 1830 i 1848. Els artistes romàntics s’identifiquen amb la burgesia revolucionària i amb el concepte genèric del poble referit al conjunt de classes socials no privilegiades.
  • Les lluites d’independència nacional de Bèlgica, Grècia i altres països. El cas de Grècia és especialment simbòlic per als intel·lectuals, alguns dels quals, com Lord Byron, hi lluitaren fins a la mort.
  • Els inicis de la industrialització al continent europeu i la consegüent aparició del proletariat industrial i de les organitzacions obreres.
  • La revolució dels transports (ferrocarril, vaixell de vapor) i el desenvolupament dels mitjans de comunicació: apareixen diaris i revistes, es viatja més, es desenvolupa el correu regular, etc. Les idees i les modes artístiques es difonen amb rapidesa.
  • En el món artístic, és l’època dels salons i de les exposicions; a més, pren importància la figura del crític d’art, fonamental en la formació del gust del públic i en l’èxit dels artistes.

Característiques generals del Romanticisme

El terme Romanticisme ha estat utilitzat amb significats diversos. Cal no confondre el moviment romàntic vuitcentista amb el significat col·loquial de la paraula “romàntic” en l’actualitat.

El romanticisme no és només un estil artístic; és una actitud vital que tant afecta l'art com la literatura i altres àmbits de la vida, durant bona part del segle XIX. Les seves arrels ideològiques hem de buscar-les en alguns dels grans pensadors del segle XVIII, especialment Rousseau, i en la filosofia alemanya lligada al naixement del nacionalisme (Fichte), sense oblidar que algunes de les grans figures intel·lectuals de la Il·lustració anticipen idees i actituds sobre la llibertat creadora de l’artista que els posen en contacte amb el Romanticisme; el cas de Goethe (1749-1832) és potser el més significatiu.

Com a trets generals del Romanticisme, assenyalem:
  • La diversitat enfront de la uniformitat: exaltació de l'individualisme i de les tradicions i costums nacionals, en comptes de considerar el classicisme com l'únic model acceptable en la creació artística.
  • L’aspiració a la llibertat individual i nacional, que connecta directament amb les revolucions burgeses en què prenen part activa molts artistes romàntics.
  • L’historicisme com a recerca en el passat de les arrels nacionals (la historiografia romàntica és a la base de tots els nacionalismes del segle XIX, des de l’alemany fins al català) i com a presa de consciència de la velocitat dels canvis que s'estan produint en aquell moment agitat i convulsionat.
  • L’exaltació de l'exotisme, de l'imaginari i l'irracional. Els països àrabs i l'exòtica Espanya estan de moda, així com també una religiositat propera al misticisme. En el mateix sentit hem d'interpretar el gust per l'aventura, pel risc, per la lluita. El romàntic és un personatge sempre insatisfet i sempre a la recerca d'una raó vital. 

    dimarts, 13 de gener de 2015

    Francisco de Goya


    Francisco de Goya Lucientes va néixer el 1746 a Fuendetodos (Saragossa). Va marxar molt jove a Saragossa on va fer l’aprenentatge com a pintor al taller de José Luzán, i posteriorment va completar la seva formació amb estades a Madrid i a Italia. El matrimoni (1773) amb la germana del pintor Francisco Bayeu li va facilitar el trasllat a Madrid i l’establiment de contactes amb Antón Raphael Mengs (pintor neoclàssic que presidia l’Academia de Bellas Artes de San Fernando).

    A partir de 1792, després d’uns mesos de malaltia i convalescència, comença l’etapa de reconeixement públic de Goya que ingressa a l’Academia, aconsegueix encàrrecs importants i acaba sent nomenat pintor de cambra del rei Carles IV. El pintor entra en contacte amb els intel·lectuals il·lustrats com Jovellanos, Moratín i altres i sembla haver aconseguit les seves aspiracions. Els esdeveniments posteriors van marcar profundament la seva vida i la seva obra artística: la Guerra de la Independència [1808-1814), la restauració absolutista de Ferran VII, la persecució dels seus amics acusats d’afrancesats, el van apartar de la vida cortesana fins a tornar-se un vell malalt i aïllat. Els darrers anys de la seva vida va viure exiliat a Bordeus (Franca), on morí l’any 1828.

    La tècnica pictòrica de Goya

    L’obra de Goya enllaça amb la tradició rococó i amb la pintura veneciana. Predomina el color sobre la forma, amb una paleta molt clara i lluminosa en els cartons per a tapissos, que es carrega de tonalitats càlides als quadres patriòtics i a molts retrats i que es va enfosquint progressivament al final de la seva vida fins a culminar en les anomenades Pintures negres, en què predomina l’absència de color: el negre.

    Una evolució semblant es pot observar en la tècnica d’aplicació de la pasta pictòrica: la tècnica de Goya es fa cada cop mes ràpida, amb pinzellades soltes i textura molt gruixuda. La realitat perd el seu caràcter miniaturista, al llenç ja no es tracta d’imitar la realitat, sinó d’expressar-la amb taques de color, amb pinzellades juxtaposades. És el principi que aplicaran mes tard d’una manera sistemàtica i teoritzada els impressionistes, dels que Goya es pot considerar precursor.

    Quant a la concepció del quadre, Goya evoluciona des d’una temàtica i un tractament mes o menys convencionals (temes costumistes, retrats, pintura d’encàrrec) fins arribar a una concepció expressionista en què el sentiment domina l’obra i deforma la realitat. L’artista no es limita a copiar o idealitzar la realitat visible sinó que ens vol transmetre la seva visió del món mitjançant una composició deformada i uns colors que tenen una finalitat més expressiva que no pas real. És el món interior de l’artista, els seus fantasmes personals, el que veiem a través de les seves imatges.

    Com a gravador, Goya és un artista formidable, com Dürer i Rembrandt. La tècnica utilitzada és, generalment, l’aiguafort sobre planxa de coure. Als seus gravats, Goya, a més de fer palesa la seva habilitat tècnica i el seu domini del dibuix, ens transmet una visió crítica de la realitat que l’envolta en una línia ideològica pròxima als il·lustrats, i amb una ironia sovint mordaç i despietada.

    Evolució artística

    L’activitat artística del pintor aragonès es pot dividir en quatre etapes relacionades amb els esdeveniments polítics i personals que van marcar la vida.

    Primera etapa (fins el 1792). És la fase de formació i d’introducció a la cort. Les primeres obres de Goya són diversos encàrrecs de temàtica religiosa per a la decoració d’algunes cúpules de la Basílica del Pilar de Saragossa i de la Cartoixa d’Aula Dei. Treballa com un pintor de formació neoclàssica, amb composicions monumentals i moderades, però ja amb una tendència molt marcada a la pinzellada solta i amb escàs interès per la línia. Cas especial és el Crist crucificat de 1780, fet per tal d’obtenir l’ingrés a l’Acadèmia, en el qual es va preocupar per definir els contorns i fondre pinzellades seguint el gust neoclàssic predominant.

    El més interessant d’aquesta primera etapa són els cartons per a tapissos. (1775 a 1791), de tema costumista en general. La primera feina oficial que va aconseguir a Madrid va ser la de pintor de models (cartons) per a la Real Fábrica de Tapices; en aquestes teles que després havien de ser teixides pels artesans tapissers, Goya hi reflecteix l’ambient de l’alta societat madrilenya de l’entorn del rei. La moda de època és el majismo, la imitació dels vestits i dels costums populars per part de l’aristocràcia. Els cartons ens donen una visió optimista i quasi frívola de la vida, relacionada amb el gust rococó, tot i que a l’estil de Goya és ben patent l’evolució cap a una tècnica més ràpida amb sensació d’esbossat. Destaquem El para-sol, la sèrie de Les quatre Estacions (on Goya es manifesta com un extraordinari dominador de les tonalitats grisenques), etc.


    Relacionat amb els cartons per a tapissos, hi ha el quadre La pradera de San Isidro, en què aconsegueix un equilibri excepccional en la composició entre la multitud festiva i el paisatge urbà que apunta a la llunyania, que ens recorda algunes composicions de Velázquez.

    Realitza també en aquest període retrats d’alguns dels personatges de la cort i del món cultural de la capital, entre els quals destaca el de la Familia dels ducs d’Osuna, amb colors freds i vaporosos.

    Segona etapa (1793-1808). Entre 1792 i 1793, durant un viatge per Andalusia, Goya va patir una greu malaltia, a conseqüència de la qual va quedar sord, la qual cosa va canviar el seu caràcter, que es va fer mes introspectiu. L’any 1798 va ser nomenat pintor del rei i, com a pintor de cambra, Goya desenvolupa una intensa tasca de retratista de la família reial i d’altres personatges de la Cort. Destaca La família de Carles IV, que ha estat retratada amb un realisme implacable, sense cap tipus d’idealització, en contrast amb els retrats franceses de l’època.

    D’aquesta època són també les Majas, la nua i la vestida. Ambdós quadres donen un tractament oposat del mateix tema: la Maja desnuda té una pinzellada treballada, ben acabada, mentre que a la Maja vestida Goya utilitza una tècnica ràpida de grans pinzellades que li donen aspecte d’esbós, d’obra inacabada.

    Als frescos de San Antonio de la Florida (1793-1808) treballa amb una gran  llibertat la temàtica religiosa. Altera els termes tradicionals en representar a la cúpula la vida terrenal i no pas el món celestial. Així, Sant Antoni apareix envoltat d’una multitud de gent amb rostres esbossats i es crea una inquietant, onírica. Quant als colors, hi dominen els blancs lluminosos i les transparències. Tècnicament, Goya ja és al camí de la pintura del segle XIX.

    Finalment, realitza en aquests anys la primera sèrie de gravats, els Capritxos, el  més conegut dels quals és el Capricho 43: El sueño de la razón produce monstruos.


    Tercera etapa (1808-1819). La guerra popular contra la invasió napoleònica va sacsejar la consciència de Goya, que durant el conflicte realitza els dibuixos preparatoris per a la sèrie de gravats Els desastres de la guerra, amb visions d’una crueltat impressionant. Un cop acabada, va pintar dos grans llenços de tema bèl·lic: La càrrega dels mamelucs i Els afusellaments de la Moncloa. El tractament del tema és completament innovador: no es representa la noblesa defensant la nació, sinó la lluita del poble i, sobretot, la irracionalitat i l’extrema crueltat de la guerra. Aquests quadres són l’antítesi dels models iconogràfics de la pintura «de batalles» que per les  mateixes dates feien David o Gros a major gloria de l’emperador Napoleó.

    La càrrega dels mamelucs representa l’enfrontament entre el poble de  Madrid i l’exèrcit francès el 2 de maig del 1808. El tema és la resistència popular davant la invasió, un assumpte plenament contemporani en què Goya se situa al costat de la nació que resisteix un enemic implacable i superior; però el poble està representat sense retòrica, sense posats heroics, mostrant en els rostres deformats el terror davant la mort.

    Els afusellaments de la Moncloa és un quadre cabdal de la pintura moderna. La llum del fanal és l’element clau en la composició, en delimitar dues zones pictòriques i simbòliques: la zona il·luminada on esperen els condemnats i la zona enfosquida on s’alineen els cossos sense rostre dels soldats. El joc dramàtic de les mans, les taques vermelles de la sang i la camisa blanca del personatge central, que sembla absorbir tota la llum del quadre, són recursos d’una expressivitat extraordinària. L’empremta dels Afusellaments es pot veure a Manet, Picasso i d’altres artistes posteriors.

    També es relaciona amb el tema bèl·lic l’obra El colós, al·legoria de la guerra que s’avança a les visions espectrals de les pintures negres.

    Durant el període de la restauració absolutista (1814-1820) realitzà diverses obres religioses amb un tractament intimista i predomini dels negres, blancs i grisos (La darrera comunió de Sant Josep de Calassanç). També en aquesta època (1816) publica la sèrie de gravats de La Tauromàquia.


    Quarta etapa (1820-1828). El passat liberal i l’amistat amb els afrancesats convertiren Goya en un individu sospitós. Malalt, vell i perseguit, es refugia en una modesta casa a la vora del Manzanares (l’anomenada Quinta del Sordo), on pinta per a si mateix les parets de dues habitacions. Les pintures negres composen un conjunt iconogràficament desbaratat executat amb una gran llibertat tècnica, a base de negres de fum, blanc  i terra. Els temes són propis d’un malson: són només al·lucinacions? Responen a una planificació i a una intencionalitat prèvies? Goya no va deixar cap escrit que ajudi a interpretar-les.

    La clau de la seva interpretació podem trobar-la en la visió més terrorífica de totes: Saturn devorant els seus fills. Saturn representa temps (Cronos) i la guerra, dues realitats que tot ho devoren i ho destrueixen. Potser Goya ens vol dir això amb aquesta imatge en què la deformació de les extremitats té una forca expressionista inigualable. La resta de les pintures de la mateixa sala hi tenen una relació temàtica, com ara la visió  espectral de L’Akelarre. De les pintures de la sala superior destaca Baralla a garrotades, pel seu color i per la forca de les dues figures centrals.

    Es pot relacionar amb les pintures negres, la darrera sèrie de gravats: els Disbarats, de cronologia imprecisa i significació misteriosa. Són obra d’un vell malalt que nodreix la imaginació amb una visió hipercrítica de tot allò que l’envolta i de si mateix.

    Amb els Disbarats i les Pintures Negres, Goya s’endinsa en el món irracional dels somnis. El món sembla governat per la bogeria. Fins i tot la manera de pintar ens fa veure la seva agitació interior i la seva impotència: les pinzellades són llargues i semblen distribuïdes amb ràbia, la pasta pictòrica gruixuda, els colors foscos amb predomini del negre, del no-color.

    Els darrers anys de la seva vida, ja desterrat a França, pinta algunes obres notables, com La lletera de Bordeus, quadre que per la seva tècnica de taques de color es pot considerar un antecedent clar de l’Impressionisme.


    Valoració de l’obra de Goya

    El 16 d’abril de 1828 mor, a Bordeus, Francisco de Goya. L’historiador de l’art Lafuente Ferrari va dir que “amb ell, mor el precursor de tots els camins de l’art  Europeu contemporani”.

    La seva figura suposa un trencament profund amb la tradició, tot i que assimila les troballes de pintors anteriors: els venecians, Velázquez, Rembrandt i la tècnica del gravat de Dürer i Rembrandt. Però, tant en els temes com en la tècnica, Goya és un innovador que obre camins més que no pas un punt d’arribada de corrents anteriors.

    Goya no va tenir deixebles directes. Els anys posteriors a la seva mort, la pintura de Goya no va ser apreciada ni imitada. Van ser els artistes romàntics francesos, especialment Delacroix, els reivindicadors de Goya, com una fita clau de l’art occidental.

    Més tard, tots els «ismes» dels segles XIX i XX, tenen un punt de partida en Goya. L’Impressionisme utilitza la tècnica de taques de color, i no es pot oblidar que Manet va viatjar a Espanya i va estudiar la pintura de Velázquez i Goya. L’Expressionisme li deu la concepció de la pintura com forma d’expressió dels sentiments mitjançant el color i no pas com a representació o còpia de la realitat. No és exagerat veure un paral·lelisme entre la reacció dels pintors expressionistes davant la Primera Guerra Mundial i la reacció de Goya davant la Guerra de la Independència.

    També Goya (i abans El Bosch) s’avança al Surrealisme en el tractament del món dels somnis (que els surrealistes teoritzen a partir de les troballes de la psicoanàlisi). Igualment el Fauvisme, que allibera el color de la seva dependència de la realitat, pot considerar Goya com el seu precursor.

    Fins i tot el cinema, especialment l’Expressionisme alemany i soviètic, reflecteix el tractament dramàtic de la imatge. No és exagerat, doncs, afirmar que Goya inicia el camí de l’art contemporani.

    diumenge, 11 de gener de 2015

    L'arquitectura neoclàssica


    L’arquitectura grega i romana va ser el model fonamental del Neoclassicisme, amb l’afegit de cúpules i espais circulars inspirats en el Panteó de Roma i en les grans cúpules del Renaixement i el Barroc: Santa Maria dei  Fiore de Florència, Sant Pere del Vaticà, Saint Paul de Londres. França és el país on l’arquitectura neoclàssica es manifesta de forma més esplèndida. L’admiració pel classicisme grec com a negació del Barroc italià s’ha d’interpretar també en el sentit d’afirmació de la personalitat de l’art francès enfront del predomini secular de l’art italià. 

    La primera gran figura de l’arquitectura neoclàssica a França, Jacques-Germain Soufflot (1713-1780). Es confessava admirador del gòtic i del classicisme, i va intentar conjugar totes dues influències en una obra emblemàtica de l’arquitectura francesa: l’Església de Sainte Genevieve a París, posteriorment convertida en Panteó per la Revolució Francesa, l’any 1791.


    El neoclassicisme també arribarà a l’altra banda de l’Atlàntic i es convertirà en l’estil predominant en l’arquitectura oficial dels Estats Units. L’obra més característica a la nova república americana és el Capitoli de Washington, obra de proporcions monumentals coronada per una gran cúpula, doble tambor i llanterna. També trobem obres menys monumentals fetes segons els models fixats en els tractats de Palladio, com la Casa de Thomas Jefferson (Monticello) a Virginia, clarament inspirada en la Villa Capra de Palladio.
    A Alemanya, la Porta de Brandenburg de Berlín, obra de Langhans, recorda els Propileus de l’Acròpolis d’Atenes per la severa columnata dòrica, alhora que remata una espectacular perspectiva urbana que deu molt als principis de l’urbanisme monumental barroc, tot i el seu aparent classicisme.


    A Espanya, l’arribada de Carles III (1759) després dels seus anys de govern a Nàpols va suposar l’entrada d’artistes italians i, sobretot, de les publicacions sobre les excavacions d’Herculà i sobre el palau reial de Caserta que el mateix rei havia patrocinat. Aquestes influències són evidents en l’obra de Juan de Villanueva (1739-1811), l’arquitecte més representatiu del Neoclassicisme a Espanya. Domina bé les proporcions i construeix amb sobrietat i elegància els seus edificis com ara l’Observatori astronòmic i l’actual seu del Museu del Prado a Madrid. L’altra gran figura de l’arquitectura neoclàssica és l’italià Francesco Sabatini, que va ser el favorit de Carles III pel que fa a les obres oficials: la Puerta de Alcalá, (1769-1778) i els jardins del Palacio de Oriente, totes dues a Madrid, són les obres més conegudes de Sabatini.


    divendres, 9 de gener de 2015

    L'escultura i la pintura neoclàssiques


    L’escultura: Canova

    El Neoclassicisme s’originà a Roma, on l’ideal clàssic mai no havia estat completament oblidat. Però només en l’escultura la capital continua essent el centre més important d’activitat, sobretot per la presència d’Antonio Canova (1757-1822), figura central de l’escultura neoclàssica.

    Canova exemplifica perfectament l’esperit neoclàssic: la línia pura (fugint de les sinuositats barroques), la claredat compositiva, l’interès excepcional per la figura humana, la utilització de materials nobles (marbre i bronze). Quant als temes, Canova realitza obres mitològiques, monuments funeraris i retrats per a una clientela que va des dels papes i l’empera­dor Napoleó fins a la noblesa i l’alta burgesia. Però Canova no és un imi­tador fred de les obres antigues, sinó que, partint de l’esperit del classicisme, recull també la tradició escultòrica de Bernini (omnipresent a la ciutat e Roma) i manifesta una sensibilitat que, de vegades, resulta propera al Romanticisme.

    En els monuments funeraris de Climent XIII i Climent XIV, la composició piramidal és evidentment berniniana, tot i que les figures són reposades i serenes, i rebutja elements típics del Barroc com ara la figura de la mort en forma d’esquelet, que Canova substitueix per un àngel. El monument funerari a Maria Cristina d’Àustria, en canvi, és una obra excepcional per la seva monumentalitat, que evidencia el costat més sensible de Canova. És una composició carregada de dramatisme, en la qual molts autors veuen un antecedent de l’esperit romàntic, i que trenca decididament amb la tipologia de monuments funeraris predominant des del Barroc.

    Els retrats segueixen molt més clarament la tradició romana. Fins i tot, Canova retrata els seus personatges nus (Monument a Napoleó a Milà) o vestits amb indumentàries antigues (Retrat de George Washington). El retrat de Paolina Bonaparte és el paradigma d’aquesta concepció del retrat: la dona retratada com una Venus clàssica, semivestida amb una túnica, amb una delicada barreja d’idealització heroica i de sensualitat; l’obra està clarament emparentada amb la pintura de David. Les seves obres mitològiques són nombroses, destacant per sobre de totes Eros i Psique.


    La pintura: Jacques-Louis David

    Paris va ser el centre vital de la pintura neoclàssica gràcies a l’activitat de l’única gran figura de l’estil: el francès Jacques-Louis David (1748-1825). Després d’uns anys de formació a Roma (on conegué l’obra dels pintors classicistes del període anterior, com Guido Reni i Poussin), tornà a París i participà activament en la Revolució francesa. El triomf revolucionari i l’etapa de Napoleó són el període d’apogeu de David, convertit en el punt de referència de la pintura francesa i europea. La caiguda de Napoleó suposa l’exili i el declinar de la seva carrera artística.

    L’estudi de l’obra de David ens permet comprendre els trets essencials de la pintura neoclàssica:
    • La definició de l’espai per l’aplicació estricta deis principis de la perspectiva lineal. Hi ha una tendència clara a situar els personatges en un pla únic, com en els relleus clàssics.
    • El dibuix preocupa molt més que no pas el color. La paleta es redueix i s’utilitzen sobretot colors purs perquè ajuden a precisar els contorns. La llum freda i tallant contribueix també a delimitar el volum dels personatges i a donar solemnitat a l’ambient.
    • Es prescindeix de tota decoració supèrflua per tal de destacar el tema central.
    • La preocupació temàtica pel món clàssic, per les figures nues i pels continguts heroics i moralitzants. En aquest sentit, es pot considerar com antecedent del Neoclassicisme l’obra de pintors de la generació precedent com Chardin o Greuze.

    Entre les obres de tema classicista destaquen El rapte de les sabines i El jurament dels Horacis (1784), considerada com un autèntic manifest del classicisme pictòric arran de la seva presentació en el Saló de Roma de 1785. El jurament és una pintura que va revelar tot el seu sentit de la Revolució: l’amor a la pàtria i el  compliment del deure s’interposen als interessos personals.

    Durant el període revolucionari i napoleònic, predomina el tema d’actualitat, amb obres d’una gran força expressiva: La mort de Marat (1793), el Jurament del Jeu de Paume. Altres obres, però, resulten una mica exagerades i retòriques, sobretot les dedicades a exaltar l’heroisme i la grandesa de Napoleó: Coronació de l’emperador; Napoleó a la batalla de Marengo. Podem citar també la delicadesa del retrat de Madame Récamier, en què s’inspirà Canova per al seu retrat de Paolina Borghese.

    Molts deixebles de David s’allunyaren aviat dels cànons clàssics i donaren un tractament mes emotiu i colorista als temes històrics i revolucionaris fins a arribar al Romanticisme, com Antoine-Jean Gros (1771-1835) en l’obra Napoleó i els empestats a Jaffa.

    Entre els continuadors del Neoclassicisme cal assenyalar Jean Auguste Dominique Ingres (1780-1867). Format a Roma, gran admirador de Rafael no va ser un revolucionari, al contrari que el seu mestre, i només després de la restauració absolutista de Lluís XVIII esdevingué l’artista oficial de Franca i director de l’Acadèmia de París. Les seves teories eren rígidament classicistes, però les obres menys afortunades són les de tema mitològic o històric (Apoteosi d’Homer). En canvi, va ser un magnífic retratista i pintor de dones; la suavitat de línies i la sensualitat continguda a la Baigneuse de Valpinçon, o l’ambient exòtic del Bany turc l’apropen mes al Romanticisme que no pas al rígid classicisme que defensava aferrissadament en els seus escrits.

    Post nuevo Post antiguo Home