dissabte, 31 de gener del 2015

Els pintors impressionistes

Manet (1832-1883)

Eduard Manet és considerat el precursor del moviment impressionista, tot i que mai no va participar en les exposicions del grup. Va tenir una formació acadèmica, però des de jove es va separar de l'academicisme i es va sentir atret per la pintura de Courbet. La seva idea del realisme és, però, molt diferent, perquè per Manet el problema no rau en el tema, sinó en el tractament pictòric de la imatge. Gran admirador dels mestres del passat (Tiziano, Frans Hals, Velázquez, Goya), va prendre sovint temes de la pintura del passat per a reelaborar-los amb la seva òptica personal. La pintora Berthe Morisot (1841-1895) va ser el seu punt de contacte amb el grup dels impressionistes, que el consideraren com un mestre.

La seva fama va començar el 1863, quan va exposar al Saló dels refusats el quadre Le déjeuner sur l'herbe (L'esmorzar a l'herba) que va provocar un notable escàndol, igual que va succeir dos anys més tard amb Olímpia.



En tots dos quadres va escandalitzar el tractament de la figura femenina nua sense referència mitològica, i tot mirant l'espectador amb un posat entre indiferent i descarat (malgrat que hi havia antecedents clàssics a la pintura veneciana i barroca, i sobretot en la Maja nua de Goya). Mentre escandalitzava la crítica més tradicional, la pintura de Manet va despertar l'entusiasme del poeta Baudelaire i del novel·lista Zola, que va ser el seu principal defensor; el Retrat d'Émile Zola (1868) és l'homenatge del pintor al crític, però també l'oportunitat de mostrar la complicitat entre tots dos mitjançant els elements que acompanyen el retratat: estampes japoneses, un gravat dels Borratxos de Velázquez i un dibuix de l'Olímpia en què la dona nua mira amb complicitat Zola.


Però el rebuig de la pintura de Manet no va venir tan sols pels temes sinó per la tècnica pictòrica: Manet pinta amb colors purs, remarcant els contorns amb línies negres i eliminant els efectes de clarobscur per suavitzar la transició entre diferents superfícies de color, de forma que el resultat és una imatge plana, amb poca referència espacial i sense volum, com imatges retallades sobre el fons. El Pifre (1866), inspirat en una obra de Velázquez, n'és un exemple magnífic.


Les darreres obres de Manet mostren un apropament a l'Impressionisme i una major preocupació del paisatge. La contradicció entre la fascinació per la pintura dels museus i la tècnica moderna fan que es pugui considerar Manet com el més revolucionari dels pintors tradicionals o els més tradicional dels moderns.


Monet (1840-1926)

Claude Monet és, sens dubte, qui millor reflecteix en la seva obra els trets propis de l'Impressionisme. El seu interès se centra en el paisatge i en la incidència de la llum en diversos moments: el reflex dels objectes a l'aigua, l'efecte de la boira, la pluja, la neu són l'eix central de la pintura de Monet.

Monet va trobar una eina valuosa per a la seva experimentació en la creació de sèries de quadres d'un mateix tema (La Catedral de Rouen, El pont de Westminster, L'estació de Saint-Lazare). D'aquesta manera, va demostrar que les pintures d'una sèrie amb el mateix tema, però amb les variacions corresponents a la qualitat de la llum en diversos moments, podien ser totes igualment realistes i alhora completament diferents. Aquesta és una de les grans aportacions de Monet.




Una de les seves nombroses marines va servir per donar nom al moviment, en ser criticada irònicament per Leroy; es tracta de l'obra Impression, soleil levant, una vista de la badia de Le Havre entre la boirina de l'alba. Allò que irritava els crítics era la novetat de la tècnica i de la mateixa concepció del quadre: Monet pintava sempre del natural i el caràcter mudable de la llum, de l'aigua, del paisatge en general l'empenyien a una pintura ràpida, basada en petites pinzellades de colors purs que donen al quadre aspecte d'esbossat, d'inacabat, quan es mira de prop, però que es fonen a l'ull de l'espectador en allunyar-se'n.


A partir de 1886 (última exposició conjunta dels impressionistes), Monet inicià les seves sèries, en les quals la dissolució de les formes es va accentuant progressivament, fins a culminar en el gran conjunt de quadres pintats al jardí de la seva casa de Giverny, sobretot a la sèrie de Les nimfees, on les plantes esdevenen taques de color que suren sobre la coloració inestable de l'aigua donant lloc a una pintura molt propera a l'abstracció. Per a fer una visita virtual d'aquesta obra al Musée de l'Orangerie, feu click aquí. L'obra tardana de Monet ha estat reivindicada com un antecedent de l'informalisme de la segona meitat del segle XX.



Renoir i altres impressionistes

Auguste Renoir (1841-1919) és un pintor colorista i vital que aporta al moviment impressionista la preocupació per la figura humana i la sensualitat del cos femení (Nu femení amb efecte de sol). Els seus temes es relacionen amb els plaers de la vida urbana, l'alegria de les festes i els balls del París de la belle époque. La vitalitat dels cossos (L'esmorzar dels remers), la varietat dels colors i les composicions complicades però equilibrades (Le moulin de la Galette) ens recorden Tiziano i Rubens. La tècnica de pinzellades soltes li permet crear uns efectes de llum inestable força suggestius. A partir de 1880 es desmarca del grup i torna a una pintura més classicista, inspirada per l'admiració que sentia per l'obra de Rafael, sobretot en el tractament de la figura humana mentre que continua utilitzant una tècnica impressionista en els paisatges (Les grans banyistes).


Altres artistes menys coneguts pel gran públic van jugar un paper fonamental dins del moviment impressionista. És el cas de les pintores Mary Cassat, americana establerta a París, i Berthe Morisot (1841-1895), cunyada i alumna de Manet, pintora d'interiors harmònics i lluminosos, que a més practicava la pintura de paisatge a l'aire lliure com la resta del grup. Camille Pissarro (1830-1903) i Alfred Sisley (1839-1899) van mostrar la seva preocupació pel paisatge tant rural com urbà, així com pels efectes mudables de l'aigua i de la llum; Pissarro, a més, va ser el teòric més coherent del grup i una peça clau per la convivència entre els diferents membres, fins al punt que Cézanne va arribar a dir: Pissarro fou com un pare per a nosaltres.

Alguns dels pintors que formaren part del moviment impressionista es van anar allunyant dels principis del grup i van desenvolupar gran part de la seva tasca per camins diversos, com és el cas de Degas i Cézanne; d'altres, més joves, van tenir un contacte ocasional amb els impressionistes en els començaments de la seva activitat artística i van ser influïts, tot i la diversitat d'opcions posteriors: Toulose-Lautrec, Gauguin, Van Gogh.


Degas

Edgar Degas (1834-1917), fill d'un banquer, era més un dandi que no pas un contestatari, i havia rebut una formació clàssica que es reflecteix en la seva habilitat com a dibuixant. Malgrat que va formar part del grup des del principi, s'interessa més pel moviment dels cossos i per la llum dels espais que no pas pels paisatges. La seva pintura és menys colorista i més intel·lectual (no pot haver-hi una nova manera de veure-hi sense una nova manera de pensar); els colors són àrids i és evident la seva preocupació per l'espai pictòric, però agafant punts de vista diferents amb un trencament de l'espai cúbic del Renaixement.

Els temes més habituals són les curses de cavalls, les ballarines, escenes amb força moviment; també les figures femenines en postures complicades, captades amb escorços forçats. L'estudi del moviment de les ballarines el va portar també a modelar escultures de fang de petita mida que trenquen amb els convencionalismes habituals a l'època i resulten extraordinàriament modernes.


Entre les seves obres cal destacar L'absenta (1876), que ens mostra una prostituta i un home bevent absenta en un cafè. Una gran part del quadre resta ocupada per les taules, en una perspectiva obliqua que retarda la trobada visual amb els personatges, de manera que el tema queda desplaçat del centre del quadre.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.

Post nuevo Post antiguo Home