L'impressionisme

L'impressionisme és el fenomen més important de l'art europeu des del Renaixement, ja que va substituir els seus artificis visuals, considerats fins llavors inqüestionables:

• L'art perceptiu (basat en la pròpia experiència visual) substitueix l'art conceptual (es pintava la idea de la natura, no la natura mateixa). A una realitat suposadament estable la substitueix una realitat mutable i transitòria.
• Els impressionistes arriben a les darreres conseqüències del Realisme, pel fet d'intentar captar la realitat en el moment concret. Pinten a l'aire lliure amb una tècnica lleugera i ràpida.
• És el primer moviment artístic modern lligat a un grup de pintors amb objectius comuns i que s'oposa al món artístic establert.

Context històric

Els impressionistes viuen al París de la segona meitat del segle XIX, l'escenari de totes les revolucions: el 1848, el Segon Imperi, la Comuna i la III República. Però aquest París és també l'escenari dels grans canvis urbanístics dirigits pel baró Haussmann: apareixen els grans boulevards, les exposicions universals creen monuments emblemàtics com la Torre Eiffel i l'especulació urbanística afavoreix grans negocis que donaran pas a l'aparició d'una burgesia de nous rics.

Tot això tindrà els seus efectes sobre l'art. En aquesta ciutat que bull d'activitat els artistes i intel·lectuals es reuneixen als cafès (el Cafè Guerbois va ser el centre de reunió dels impressionistes) on discuteixen d'art, de política, de poesia, dels avenços científics, etc. A la seva època els impressionistes s'identifiquen amb la bohèmia, l'esquerra política, el món dels intel·lectuals crítics al poder com Émile Zola.

El món artístic continua girant a l'entorn dels Salons, grans exposicions anuals organitzades per les Acadèmies sota el patrocini del govern i en les quals només s'exposaven les obres que superaven la selecció oficial. El conservadorisme oficial queda contrarestat  per la importància cada cop més gran de la figura del marxant, que aconsella i dirigeix artistes i clients i els allibera de la dependència dels Salons i les Acadèmies. La crítica d'art és present a la premsa escrita i l'interès per l'art creix; una crítica adversa és preferible al silenci que condemna l'artista a l'oblit. És significatiu el fet que el moviment impressionista prengués el seu nom d'una fase despectiva del crític Louis Leroy.

Condicionaments tècnics i antecedents històrics

L'impressionisme no va ser aliè als canvis culturals i científics del moment. Els impressionistes conegueren la teoria dels colors de Chevreul i la van aplicar a les seves obres. També comparteixen amb els seus contemporanis la preocupació pel temps, que es manifesta en la proliferació de rellotges a edificis públics, el gust per la història, la difusió del darwinisme i del materialisme històric (marxisme), etc. El ferrocarril facilita els viatges i escurça les distàncies, però també la successió d'imatges des del tren demostra la subjectivitat de les impressions visuals, tal com defensaven els impressionistes. Les troballes en el camp de la química aplicada permeten, d'altra banda, fabricar una gamma molt més extensa de colors industrials de bona qualitat, i suports tèxtils més diversos i barats; la comercialització de pintures a l'oli de bona qualitat en tubs d'estany va afavorir la pintura a l'aire lliure perquè permetia utilitzar la pintura tal com sortia del tub, sense cap preparació prèvia, amb una textura pastosa que cobria bé el llenç, la qual cosa permetia poder prescindir també de la preparació prèvia del llenç i de la superposició de capes de color.

Però l'invent que més directament va influir sobre la pintura va ser la fotografia, que allibera la pintura de la necessitat de referir-se a una realitat exterior aliena a la pintura mateixa; la còpia de la realitat deixa de ser l'objectiu de la pintura, davant la qual s'obren nous camins. A més, la fotografia va obrir el ventall de les possibilitats tècniques del pintor: congela els gestos, reflecteix la realitat sense intermediaris, permet analitzar l'estructura dels moviments, les composicions i els enquadraments esdevenen fruit de la casualitat, de l'instant.

Pel que fa als antecedents estilístics, l'Impressionisme està fermament arrelat en la tradició artística europea. Malgrat el seu rebuig de l'art oficial, els impressionistes admiraren alguns dels seus predecessors immediats: Delacroix per l'actitud alliberadora respecte del color, Courbet pel realisme, l'escola de Barbizon per la pintura a l'aire lliure i Corot per la llum, entre d'altres. El gran mèrit de l'Impressionisme és que va assimilar en un estil coherent diverses tendències que eren latents en l'art europeu des de feia segles: la dissolució de les formes en taques de colors, la recerca dels efectes de llum i moviment les hem vist aparèixer en Velázquez, Rembrandt, Goya i els paisatgistes anglesos Turner i Constable.

Cal esmentar el fet que al llarg del segle XIX moltes col·leccions reials i nobiliàries esdevingueren museus públics, alhora que s'ampliaren els ja existents. Les ampliacions del Museu del Louvre fetes per Lluís Felip d'Orleans i Napoleó III van permetre els impressionistes conèixer obres de Velázquez, Ribera i Zurbarán. Manet va viatjar per Espanya, on va conèixer l'obra de Velázquez i Goya, pintors que l'influiran de forma decisiva. Altres influències arribaren de fora d'Europa: des de 1856 l'art japonès havia començat a difondre's a París amb l'obertura de la botiga La Porte Chinoise. Els colors plans i el tractament sintètic de llum i d'ombra dels gravats d'Hokusai influïren en molts artistes.

Trets estilístics

En sentit estricte, els impressionistes són un grup relativament reduït de pintors francesos que desenvolupen la seva activitat com a grup en la dècada del 1870 a 1880, i que podem identificar amb aquestes característiques:

• Desinterès pel tema i per tot allò que no sigui estrictament pictòric. Per això mostren preferència pel paisatge.
• Treball a l'aire lliure i rebuig dels convencionalismes del treball al taller.
• Desaparició del dibuix com a forma prèvia al color. Tècnica de pinzellades soltes, de taques de color.
• Estudi de les ombres i de les relacions entre els colors complementaris. Els impressionistes no utilitzen el color negre per enfosquir els colors a l'ombra.
• Repetició dels temes en diferents circumstàncies de llum, per tal de captar la diversitat d'un mateix paisatge o tema en funció del temps i del moment concret.

Per extensió, és freqüent qualificar d'impressionistes pintors que en la seva obra reflecteixen part d'aquestes característiques. Fins i tot es parla d'una fase impressionista en alguns dels grans artistes anteriors.