diumenge, 22 de març del 2015

Pablo Picasso


El Cubisme

Les aportacions del Fauvisme i de l'Expressionisme al llenguatge pictòric partien de la utilització lliure del color i de la forma d'aplicar-lo, però no posaven en dubte, de forma sistemàtica, el sistema perspectiu heretat del Renaixement. El moviment cubista, en canvi, aprofundeix en la recerca de noves formes de representació iniciada per Cézanne.

Antecedents i poètica del Cubisme

Els pintors impressionistes havien intentat apropar-se a la realitat visible i immediata per tal de copsar la seva fugacitat. El Cubisme parteix de la crítica a aquesta concepció, tot considerant que el pintor no ha d'enregistrar com un notari les dades visuals, sinó que ha d'organitzar-les en una síntesi que en destaqui les dades essencials. Els cubistes consideraven que la pintura impressionista era només retina, mancada de cervell.

El gran propagandista i teòric del Cubisme va ser el poeta Guillaume Apollinaire. Per a Apollinaire, la geometria és a les arts plàstiques allò que la gramàtica és a l'art d'escriure, idea que sintetitza la preocupació dels cubistes per l'elaboració dels objectes a base de formes pures.

L'antecedent de la poètica cubista és Georges Seurat, el pintor neoimpressionista que cap al 1880 havia volgut portar l'experiència impressionista cap a les darreres conseqüències, tot depurant-la d'allò que tenia de provisonal i incerta, i desenvolupant les seves teories sobre la forma i el color mitjançant la tècnica puntillista.

El pintor que va centrar l'atenció de Picasso i Braque, els creadors del Cubisme, va ser Paul Cézanne, del qual es va fer una exposició antològica a París l'any 1906, quan els dos joves pintors començaven la seva activitat artística a la capital francesa. Cézanne aporta el rigor i la coherència enfront del possibilisme i la immediatesa impressionista. La voluntat cezanniana per captar l'essència de les formes l'impulsa a representar els objectes des de diversos punts de vista i mostrar-ne cares diferents de forma simultània, creant en conseqüència unes relacions pictòriques diferents de les tradicionals. Aquesta serà la primera via de treball dels cubistes fins arribar a la destrucció de la perspectiva renaixentista.

Però els antecedents del Cubisme cal buscar-los també en les formes d'expressió artístiques que podem qualificar com a primitives. Picasso es va sentir atret per les màscares africanes, per l'escultura ibèrica i per la simplicitat de la pintura romànica. També va admirar l'obra d'un pintor francès de finals del XIX que es pot considerar iniciador de la pintura naïf (ingènua): Henry Rousseau, el Duaner (1839-1906).

Naixement i evolució del Cubisme

L'any 1907 Picasso va pintar Les senyoretes del carrer d'Avinyó, quadre en què les cinc figures femenines representades apareixen descompostes en plans o facetes, amb arestes vives, com si es vegessin simultàniament des de diferents punts de vista. Aquesta obra es considera el punt inicial del Cubisme. El nom deriva , un cop més, de la ironia d'un crític, Louis Vauxcelles, qui en parlar d'una exposició de Braque el 1908, escrivia: Braque maltracta les formes, ho redueix tot a esquemes geomètrics, a cubs.

Els iniciadors del Cubisme van ser, doncs, Pablo Picasso (1881-1973) i Georges Braque (1882-1963), que van treballar junts a parís entre 1907 i 1914 aproximadament. Posteriorment, s'hi afegiren altres artistes com Fernand Léger (1881-1955), Juan Gris (1887-1927) i Maria Blanchard  (1881-1932).

En una primera fase, l'anomenat Cubisme analític, la pintura cubista parteix de l'objecte, però el desfà en plans fins arribar a la seva percepció total. Prescindeix dels convencionalismes vigents des del Renaixement pel que fa a la perspectiva i la profunditat de l'espai pictòric. Es basa en el principi de simultaneïtat, és a dir, veu l'objecte des de diversos angles al mateix temps. És la primera de les tendències del segle XX que representa un trencament clar i definitiu amb la pintura tradicional, fins i tot amb l'impressionisme, ja que perd l'interès pel color i la pintura d'exteriors. La paleta dels cubistes és apagada, a base de grisos, ocres, verdosos. Les senyoretes d'Avinyó, l'Autoretrat de 1907 i La fàbrica d'Horta d'Ebre de Picasso i Paisatge de l'Estaque i Dona amb mandolina de Georges Braque són exemples clars del Cubisme analític.






Però a partir de 1911, Picasso i Braque comencen a interessar-se per la utilització de diversos materials (collage) que se superposen en el quadre, com ara Natura morta amb cadira de reixeta de Picasso: és l'anomenat Cubisme sintètic. El pintor sembla partir dels materials pictòrics amb els quals organitza el motiu del quadre, de manera inversa al Cubisme analític, que partia de l'objecte per descompondre'l. Les facetes petites se substitueixen per plans amplis i la gamma de colors es fa més rica.


El collage és una de les aportacions més afamades dels cubistes, perquè introdueix noves possibilitats en afegir al quadre una matèria no estrictament pictòrica i obre així el camí que portarà als mertz dadaistes de Schwiters, als objectes trobats surrealistes i, més tard, a la pintura matèrica.

Després dels primers anys de treball conjunt de Picasso i Braque, el Cubisme pren diversos camins, més personals. Tant Gris com Léger afegeixen a la investigació cubista un nou sentit del color i del moviment. Per la seva banda, Robert i Sònia Delaunay desenvolupen una versió peculiat del Cubisme sintètic que Apollinaire va definir com a Orfisme. Composicions com La ciutat i La Torre Eiffel mostren diverses imatges que es fonen en una gran riquesa cromàtica. L'obra i els escrits de Delaunay van influir decisivament en Klee i Franz Marc.

Les formes geomètriques del Cubisme van atreure diversos escultors que en algun moment de la seva obra van passar per una fase cubista, tot i que, en general, el conjunt del seu treball no s'hi pot emmarcar. El més clarament emparentat amb les investigacions de Picasso i Braque va ser Jacques Lipchitz (1891-1973); altres escultors que s'hi poden relacionar són el romanès Brancusi i els espanyols Julio González i Pablo Gargallo.

Pablo Picasso

L'obra de Pablo Picasso és, en certa manera, un recorregut per tota l'experiència de l'art contemporani. Tot i que el període cubista representa l'etapa més transcendent en l'activitat de Picasso, la seva trajectòria va molt més enllà perquè durant tota la seva llarga vida no va deixar d'experimentar nous camins en pintura, dibuix, escultura i ceràmica. És, potser, la màxima figura de la pintura del segle XX.

Nascut a Màlaga el 1881, la seva família es va traslladar successivament a La Corunya i a Barcelona, on es pot dir que comença l'activitat pictòrica del jove Picasso, abans de marxar a París l'any 1900. A Barcelona, va freqüentar els cercles modernistes (tertúlia de Els Quatre Gats) i va entrar en contacte amb les novetats que venien de París, la capital de l'art europeu.

Els primers temps a la ciutat del Sena van ser molt durs, amb moltes penúries econòmiques i vivint l'ambient bohemi que reflecteix a les pintures de l'època blava (El vell guitarrista) i de l'època rosa (Els saltimbanquis), que és com s'anomena la seva obra del període que va del 1900 al 1907, a causa dels colors dominants en els seus quadres.



Les senyoretes d'Avinyó (1907) suposà el començament de l'etapa cubista, en col·laboració amb Braque, tot i que en obres anteriors ja es pot endevinar la tendència a la geometrització i a la simplificació de volums (Retrat de Gertrude Stein, 1906). 



El Cubisme marcarà decididament l'estètica picassiana perquè en aquest període realitza moltes troballes estètiques (la descomposició en diferents plans de les figures, la negació de la perspectiva clàssica, el collage) i elabora algunes de les obres cabdals: La fàbrica d'Horta d'Ebre (1909), El retrat d'Ambroise Vollard (1911), Natura morta amb cadira de reixeta (1912), Els tres músics (1921) i moltes d'altres.





Cap al 1915, encara en plena etapa cubista, Picasso va començar a pintar llenços amb figures modelades amb volum i amb un dibuix molt més precís, com un retorn a les formes més convencionals i sentimentals de l'època rosa (Pauet com a arlequí). La suggestió de la pintura dels grans mestres del Renaixement i del Barroc després del seu viatge a Itàlia de 1917 el va fer aprofundir en aquest camí amb quadres que mostren dones monumentals, grandioses per la seva mida i per la pesantor dels seus cossos. Aquesta etapa classicista il·lustra molt bé un dels trets fonamentals de l'actitud de Picasso davant l'obra d'art: la seva estima per les coses concretes, per la referència al món real i visible; sempre havia criticat els que volien pintar allò que és invisible, és a dir, que no es pot pintar.

També en aquest moment es fa evident una altra constant en la trajectòria del geni: la simultaneïtat dels estils. L'activitat creadora no es pot aturar, no pot rebutjar-se cap experiència del passat ni cap investigació cap al futur. La curiositat de Picasso és insaciable i es manifesta de maneres molt diverses. L'historiador Mario De Micheli ha qualificat Picasso com un eclèctic apassionat.

En plena maduresa, Picasso torna a Espanya el 1934 i desenvolupa una gran activitat. És l'època de les composicions taurines, que mostren toros magnífics, cavalls ferits, etc. En esclatar la Guerra Civil, Picasso se situa al costat del govern de la República, que lluita contra la insurrecció feixista i pinta un dels grans monuments de la cultura contemporània: Guernica (1937).




Després del llarg període bèl·lic que suposen la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, Picasso va continuar desenvolupant una activitat incessant fins a la seva mort, sigui prenent com a punt de referència les obres dels grans mestres del passat (Massacre a Corea - basat en Els afusellaments de Goya-, la sèrie de Les Menines), sigui en dibuixos i gravats d'un erotisme molt explícit, en petites escultures de formes orgàniques o en la darrera gran explosió de color de la sèrie L'artista i la seva model.




L'Expressionisme

L'Expressionisme és un ampli moviment, un estat d'ànim col·lectiu que dura, amb molts canvis i oscil·lacions, des de finals del segle XIX fins a mitjan segle XX.

El positivisme del segle XIX havia elaborat el mite del progrés indefinit: la societat burgesa capitalista, amb els seus avenços tècnics, esdevindria el millor dels móns possibles. Però la crisi de les primeres dècades del segle XX i, sobretot, la Primera Guerra Mundial, van desfer aquesta utopia del progrés sense límits. La liteartura i la filosofia (Zola, Nietzsche, Ibsen, Streindberg, etc.) havien obert el camí de la crítica al sistema des de perspectives revolucionàries o nihilistes.

L'Expressionisme neix sobre aquesta base de protesta i de crítica i s'assenta en un principi bàsic: l'obra d'art ha d'expressar un sentiment o emoció, més que no pas donar a conèixer la mera realitat física de les coses. En contrast amb l'Impressionisme, que resta lligat a les sensacions i a la visió exterior del món, l'Expressionisme dóna prioritat a la visió interior de l'artista. Les obres expressionistes reflecteixen l'angoixa, el terror i la misèria. Volen plasmar en el llenç allò que és més profund de l'ànima humana, tot deformant la realitat visual per tal de remarcar l'expressivitat.

Els antecedents. Munch

Els antecedents immediats de l'Expresionisme els hem de buscar en les darreres obres de Van Gogh i en l'obra del pintor noruec Edward Munch (1863-1944), que va viure a Alemanya del 1892 al 1908 i que en obres com El crit, Madonna i Pubertat representa la soledat de l'ésser humà en un conglomerat de línies diagonals i corbes. El crit és l'obra més coneguda de Munch i ha esdevingut la imatge emblemàtica de l'angoixa en el món contemporani: el crit deforma les coses, fins i tot el rostre del qual sorgeix, i converteix el quadre en un paisatge delirant a base de grans línies ondulades. Tot està fet en funció de l'expressió: el dibuix, el color i la composició. És la mateixa angoixa i el mateix llenguatge expressiu del Goya de les pintures negres i del Van Gogh de la Nit estelada.



James Ensor (1860-1949), pintor belga contemporani de Munch, és l'altre antecedent immediat de l'Expressionisme. Les seves obres més conegudes són de tema religiós, però amb un plantejament heterodox, amb un sentit satíric o burlesc, com es pot veure a L'entrada de Crist a Brusel·les (1889), paròdia de l'entrada de Crist a Jerusalem, on Crist participa a la desfilada de Carnaval enmig de l'alegria general. És aquest contingut histriònic allò que el situa com un antecedent de l'Expressionisme.


Molt diferent és el cas d'Amedeo Modigliani (1884-1920), pintor i escultor italià establert a París, que desenvolupa una poètica intimista i sensual basada en el cos humà; els quadres de dones nues, la part més coneguda de la seva producció, representen la figura en espais tancats i angoixants, amb punts de vista molt propers al cos, que es mostra amb una certa insolència; es tracta d'una recreació del tradicional tema de Venus. Els retrats són l'altra vessant fonamental de l'obra de Modigliani, que es pot relacionar amb l'Expressionisme en tant que cerca plasmar la subjectivitat de l'artista.


L'Expressionisme alemany

El fenomen expressionista es manifesta amb particular intensitat a Alemanya, on el règim imperial i militarista del Kàiser Guillem II accentuava les contradiccions socials i polítiques. El primer grup expressionista pròpiament dit es forma a la ciutat alemanya de Dresde el 1905. És un moviment revolucionari no tan sols en l'aspecte pictòric sinó també en l'ideològic: l'Expressionisme suposa una presa de posició enfront del món en què es desenvolupa, com abans havia fet el Romanticisme. És un corrent d'oposició al positivisme i molt proper al nihilisme de la filosofia de Nietzsche. Alguns pintors fauvistes, sobretot Vlaminck, responen al mateix esperit.

Podem sintetizar l'evolució de l'Expressionisme en quatre moments: 

En primer lloc, El grup Die Brücke (El pont), format a Dresde el 1905, del qual són els màxims representants E.L.Kirchner (1880-1938) i Emil Nolde (1867-1956), tot i que aquest només va pertànyer al grup durant un any. El seu treball es basa en l'admiració per Van Gogh, el rebuig de l'art del seu temps i l'exaltació d'un cert romanticisme artesanal. Die Brücke tenia un sentit clarament contestatari; allò que unia els pintors del grup era bàsicament l'intent de destruir les velles normes i la recerca de l'espontaneïtat i de la inspiració. El rebuig de les normes, de la disciplina externa, i l'exaltació de les pulsions emotives de cada artista és un dels punts clau de la poètica expressionista.

Kirchner és qui mostra més clarament una actitud crítica vers la societat burgesa (Cinc dones al carrer), mentre que Nolde treballa sobretot temes religiosos però amb figures deformades i distorsionades. A més de constituir un pas en l'alliberament de l'art, Die Brücke suposa la recuperació de la tradició alemanya del gravat en fusta (xilografia) que havia tingut el seu punt culminant els segles XV i XVI.


Precisament, la consideració de l'Expressionisme com un moviment específicament alemany va provocar-ne l'intent d'apropiació per part del nazisme com a expressió genuïna de l'esperit nacionalista. Finalment, però, tota la pintura expressionista va merèixer la qualificació d'art "degenerat".

En segon lloc, el 1911 es constitueix a Munic el grup Der Blaue Reiter (El genet blau) a l'entorn de les figures de Wassili Kandinsky (1866-1944) i Franz Marc (1880-1916), als quals s'afegí més tard Paul Klee (1871-1940). La publicació de l'almanac Der Blaue Reiter va permetre al grup aplegar un conjunt d'artistes, escriptors i músics molt diversos i de diferents països europeus, i reflectir la idea de Kandisnky que totes les manifestacions de l'art són vàlides (art infantil, primitiu, oriental, etc.) i que la missió de l'art modern és alliberar-se de la dependència respecte del món exterior per tal d'expressar l'esperit creador. L'esclat de la Primera Guerra Mundial va desfer el grup: Marc va morir, Kandinsky va tornar a Rússia i Paul Klee es va allistar a l'exèrcit.

Els artistes del Genet blau eren més lírics i menys agressius que els del grup El Pont. Utilitzen colors més suaus i el seu objectiu és captar l'essència espiritual de la realitat. Tenen una orientació més especulativa i prenen actituds més aviat refinades i gairebé aristocràtiques, a diferència de les postures radicals i agressives del grup de Dresde. Aquestes característiques són presents en obres com Seneci, de Klee. Com a conseqüència lògica d'aquesta especulació formal, l'obra de Kandinsky i de Klee, dos dels pintors fonamentals del segle XX, deriva progressivament cap a l'abstracció.


En tercer lloc, La Nova Objectivitat és un moviment que sorgeix arran de la dura experiència de la guerra, que esdevé determinant per a la formació dels artistes que treballen a Alemanya durant la República de Weimar. Els pintors Georg Grosz (1893-1959) i Otto Dix (1891-1969) i l'escultor Ernst Barlach (1870-1938) són les figures més representatives d'aquest realisme expressionista que critica durament la situació social i política alemanya en els seus escrits i en la seva obra plena d'imatges dures i esfereïdores. La Nova Objectivitat intenta superar el divorci iniciat a finals del segle XIX entre art i societat, tot creant un art objectiu, de gran precisió i claredat, a més de compromès políticament amb la lluita del proletariat urbà per la millora de les seves condicions de vida.

La representació dels "desastres de la guerra" és un dels grans temes del realisme expressionista (aiguaforts d'Otto Dix), però també ho són els retrats, l'ambient berlinès de postguerra, la hipocresia de la vida burgesa, i la ciutat industrial com a àmbit angoixant de la vida moderna. La visió apocalíptica de la ciutat moderna (Grosz: Metròpolis, 1917) està molt relacionada amb la del cinema expressionista alemany contemporani (Fritz Lang: Metròpolis, 1926).




L'arribada de Hitler al poder el 1933 va suposar el final de la Nova Objectivitat que, com d'altres manifestacions de l'art modern, va ser considerada pels nazis "art degenerat". Moltes de les obres més representatives de l'Expressionisme van ser destruïdes o venudes a galeries i col·leccionistes d'altres països, mentre que la majoria dels artistes es van veure abocats a l'exili o al silenci.

En quart lloc, després de la guerra, l'austríac Oscar Kokoschka (1886-1980), que havia format part del grup de Munic, va aglutinar entorn seu els expressionistes més joves i van mantenir viva una pintura que s'expressa amb abundància de pasta pictòrica, pinzellades violentes i colors molt contrastats.

L'ambigüitat del terme Expressionisme ha fet que la denominació hagi estat aplicada posteriorment a fenòmens molt diversos, tant en el camp de la pintura abstracta com en el de la figuració. De fet, de totes les tendències de la primera meitat del segle XX, l'Expressionisme és la que ha tingut una pervivència més clara en la pintura posterior a la Segona Guerra Mundial.

 

dimarts, 17 de març del 2015

El Fauvisme

En parlar dels pintors postimpressionistes, citàvem unes paraules de Jean Cassou, crític i historiador de l'art, que convé recordar: Després de l'Impressionisme es pot considerar que la pintura es bifurca per dues vies, per dos camins: un està marcat bàsicament per Cézanne i per la seva voluntat de construcció intel·lectual, per la seva voluntat de reordenar la naturalesa; l'altra via és la que parteix de Van Gogh [...] amb ell la pintura esdevindrà un mitjà per a expressar-se, no una imitació de la natura. El Fauvisme i l'Expressionisme del segle XX són, seguint aquesta interpretació, fills de Van Gogh i dels seus intents per expressar la seva ànima mitjançant la pintura, mentre que el Cubisme serà l'hereu directe de Paul Cèzanne i la seva investigació sobre la forma. 

El Fauvisme, la primera de les tendències del segle XX, neix al Saló de Tardor de l'any 1905, a Paris. En una de les sales s'exhibien les obres d'un grup de pintors joves que utilitzaven colors violents i arbitraris, mentre que al mig hi havia una escultura de caire classicista. El crític Louis Vauxcelles va dir, en veure-ho, Donatello parmi les fauves! (Donatello entre les feres). L'apel·latiu fauve va restar com a nom propi d'aquest grup d'artistes format per Henry Matisse, Maurice Vlaminck, André Derain, Raoul Dufy i Georges Rouault, entre d'altres. Tot i així, el Fauvisme no és un moviment unitari, un grup ben definit i amb un programa propi com seran més tard el Futurisme i el Surrealisme.

El punt de partença de la pintura fauve són les investigacions sobre el color dels pintors simbolistes (sobretot Gustave Moreau, 1826-1898) i dels postimpressionistes Gauguin i Van Gogh.

La característica formal més important del Fauvisme és l'autonomia del color respecte de la forma. El color és el protagonista de l'obra, l'element que marca l'expressivitat i el sentit vitalista d'aquest estil, tot alliberant-se de la supeditació als colors reals dels objectes representats. Utilitzen principalment colors primaris i complementaris, i prescindeixen del negre. Els fauves donen una nova dimensió al color, que esdevé l'element que assumeix la funció constructiva dins del quadre, en el qual desapareixen el clarobscur, la perspectiva tridimensional i el modelat. L'aplicació del color en pinzellades gruixudes i abundància de pasta ajuda a donar expressivitat a les creacions fauvistes, concebudes com una exteriorització de l'emotivitat de l'artista. Caracteritza també el Fauvisme l'actitud de rebel·lia davant la societat burgesa.

El pintor més conegut del grup és Henry Matisse (1869-1954), format a l'escola del simbolista Gustave Moreau i molt influït per les grans figures del Postimpressionisme que començaren a ser reconegudes cap al 1900, poc abans de l'aparició del Fauvisme.

Comença amb una tècnica puntillista agafada del Neoimpressionisme (Luxe, calma i voluptuositat, 1904-1905), però més tard evoluciona cap a una organització del quadre en zones ben delimitades i contorns molt marcats (fins i tot alguns autors arriben a relacionar-lo amb la pintura romàntica). En el Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda (1905), tot i tractar-se d'un retrat, Matisse no vol copiar la realitat sinó que ens vol transmetre la seva vivència personal sobre el rostre de la seva dona; la ratlla verda que ocupa l'espai del nas és clau en l'expressivitat del quadre, en el qual predomina el color vermell, complementari del verd. El vermell predomina també en els seus interiors, com El taller vermell (1911), una vista de l'estudi de l'artista en què els diversos elements (cadires, taules, quadres, etc.) es dibuixen tènuement sobre un fons uniforme de color vermell.




L'art de Matisse cerca produir plaer estètic en l'espectador, sense cap altra motivació expressiva, contestatària, etc. Els seus quadres posseeixen, segons les seves pròpies paraules, una harmonia semblant a la d'una composició musical. Potser per això la pintura del segle XX ha girat sovint els ulls cap al purisme artístic de Matisse.

Tot i la justa fama de Matisse i la seva presència a la famosa exposició de 1905, els pintors més conseqüents amb la postura rupturista i inconformista que caracteritza el moviment Fauve van ser Maurice Vlaminck (1876-1958) i André Derain (1880-1954). Més que no pas amb Gauguin, connecten directament amb Van Gogh, en el sentit que la pintura és per a ells, una forma de desencadenar damunt del llenç la força de les pròpies emocions. Per això els colors s'estenen amb agressivitat en el quadre, amb pinzellades violentes que recorden les del darrer Van Gogh. Enfront de la pura artisticitat de Matisse, Vlaminck vol, amb la seva pintura, traduir instintivament i sense mètode una veritat no artística sinó humana. Aquesta concepció de l'art estava íntimament lligada a la seva concepció de la vida i de les relacions socials, molt propera a l'anarquisme.

divendres, 13 de març del 2015

Exposicions 3a


Història de l’Art, 2n de Batxillerat
Gilbert Roma
Curs 2014-2015

CALENDARI DE LES EXPOSICIONS ORALS (TERCERA AVALUACIÓ)
Obra
Dia
Alumne
El crit
19/03/2014
Érika
Habitació vermella
19/03/2014
Estefania
Composició IV
20/03/2014
Carla G
Guernica
20/03/2014
Cristina
La persistència de la memòria
26/03/2014
Ariadna
Palau de la música catalana
27/03/2014
Natàlia+Joan
Casa Milà
27/03/2014
Eloi
Pavelló alemany
09/04/2014
Eloigolas
Casa Kauffman
09/04/2014
Arturo
Museu Guggenheim de Bilbao
10/04/2014
Pedro+Judit
Formes úniques de continuïtat a l’espai
16/04/2014
Joan
El profeta
16/04/2014
Ariadna+Cristina
Nit de lluna
17/04/2014
Miriaam+Érika
Dona i ocell
17/04/2014
Estefania
Elogi de l’aigua
23/04/2014
Jorge
Maman
23/04/2014
Miriaam
El marxisme sanarà els malalts
24/04/2014
Natàlia
Número 1
24/04/2014
Pedro
Sopa Campbell
29/04/2014
Carla B
Creu i R
29/04/2015
Arturo
Una i 3 cadires
30/04/2015
Carla G

Post nuevo Post antiguo Home