El Fauvisme

En parlar dels pintors postimpressionistes, citàvem unes paraules de Jean Cassou, crític i historiador de l'art, que convé recordar: Després de l'Impressionisme es pot considerar que la pintura es bifurca per dues vies, per dos camins: un està marcat bàsicament per Cézanne i per la seva voluntat de construcció intel·lectual, per la seva voluntat de reordenar la naturalesa; l'altra via és la que parteix de Van Gogh [...] amb ell la pintura esdevindrà un mitjà per a expressar-se, no una imitació de la natura. El Fauvisme i l'Expressionisme del segle XX són, seguint aquesta interpretació, fills de Van Gogh i dels seus intents per expressar la seva ànima mitjançant la pintura, mentre que el Cubisme serà l'hereu directe de Paul Cèzanne i la seva investigació sobre la forma. 

El Fauvisme, la primera de les tendències del segle XX, neix al Saló de Tardor de l'any 1905, a Paris. En una de les sales s'exhibien les obres d'un grup de pintors joves que utilitzaven colors violents i arbitraris, mentre que al mig hi havia una escultura de caire classicista. El crític Louis Vauxcelles va dir, en veure-ho, Donatello parmi les fauves! (Donatello entre les feres). L'apel·latiu fauve va restar com a nom propi d'aquest grup d'artistes format per Henry Matisse, Maurice Vlaminck, André Derain, Raoul Dufy i Georges Rouault, entre d'altres. Tot i així, el Fauvisme no és un moviment unitari, un grup ben definit i amb un programa propi com seran més tard el Futurisme i el Surrealisme.

El punt de partença de la pintura fauve són les investigacions sobre el color dels pintors simbolistes (sobretot Gustave Moreau, 1826-1898) i dels postimpressionistes Gauguin i Van Gogh.

La característica formal més important del Fauvisme és l'autonomia del color respecte de la forma. El color és el protagonista de l'obra, l'element que marca l'expressivitat i el sentit vitalista d'aquest estil, tot alliberant-se de la supeditació als colors reals dels objectes representats. Utilitzen principalment colors primaris i complementaris, i prescindeixen del negre. Els fauves donen una nova dimensió al color, que esdevé l'element que assumeix la funció constructiva dins del quadre, en el qual desapareixen el clarobscur, la perspectiva tridimensional i el modelat. L'aplicació del color en pinzellades gruixudes i abundància de pasta ajuda a donar expressivitat a les creacions fauvistes, concebudes com una exteriorització de l'emotivitat de l'artista. Caracteritza també el Fauvisme l'actitud de rebel·lia davant la societat burgesa.

El pintor més conegut del grup és Henry Matisse (1869-1954), format a l'escola del simbolista Gustave Moreau i molt influït per les grans figures del Postimpressionisme que començaren a ser reconegudes cap al 1900, poc abans de l'aparició del Fauvisme.

Comença amb una tècnica puntillista agafada del Neoimpressionisme (Luxe, calma i voluptuositat, 1904-1905), però més tard evoluciona cap a una organització del quadre en zones ben delimitades i contorns molt marcats (fins i tot alguns autors arriben a relacionar-lo amb la pintura romàntica). En el Retrat de Madame Matisse amb ratlla verda (1905), tot i tractar-se d'un retrat, Matisse no vol copiar la realitat sinó que ens vol transmetre la seva vivència personal sobre el rostre de la seva dona; la ratlla verda que ocupa l'espai del nas és clau en l'expressivitat del quadre, en el qual predomina el color vermell, complementari del verd. El vermell predomina també en els seus interiors, com El taller vermell (1911), una vista de l'estudi de l'artista en què els diversos elements (cadires, taules, quadres, etc.) es dibuixen tènuement sobre un fons uniforme de color vermell.

L'art de Matisse cerca produir plaer estètic en l'espectador, sense cap altra motivació expressiva, contestatària, etc. Els seus quadres posseeixen, segons les seves pròpies paraules, una harmonia semblant a la d'una composició musical. Potser per això la pintura del segle XX ha girat sovint els ulls cap al purisme artístic de Matisse.

Tot i la justa fama de Matisse i la seva presència a la famosa exposició de 1905, els pintors més conseqüents amb la postura rupturista i inconformista que caracteritza el moviment Fauve van ser Maurice Vlaminck (1876-1958) i André Derain (1880-1954). Més que no pas amb Gauguin, connecten directament amb Van Gogh, en el sentit que la pintura és per a ells, una forma de desencadenar damunt del llenç la força de les pròpies emocions. Per això els colors s'estenen amb agressivitat en el quadre, amb pinzellades violentes que recorden les del darrer Van Gogh. Enfront de la pura artisticitat de Matisse, Vlaminck vol, amb la seva pintura, traduir instintivament i sense mètode una veritat no artística sinó humana. Aquesta concepció de l'art estava íntimament lligada a la seva concepció de la vida i de les relacions socials, molt propera a l'anarquisme.