Pablo Picasso

L'obra de Pablo Picasso és, en certa manera, un recorregut per tota l'experiència de l'art contemporani. Tot i que el període cubista representa l'etapa més transcendent en l'activitat de Picasso, la seva trajectòria va molt més enllà perquè durant tota la seva llarga vida no va deixar d'experimentar nous camins en pintura, dibuix, escultura i ceràmica. És, potser, la màxima figura de la pintura del segle XX.

Nascut a Màlaga el 1881, la seva família es va traslladar successivament a La Corunya i a Barcelona, on es pot dir que comença l'activitat pictòrica del jove Picasso, abans de marxar a París l'any 1900. A Barcelona, va freqüentar els cercles modernistes (tertúlia de Els Quatre Gats) i va entrar en contacte amb les novetats que venien de París, la capital de l'art europeu.

Els primers temps a la ciutat del Sena van ser molt durs, amb moltes penúries econòmiques i vivint l'ambient bohemi que reflecteix a les pintures de l'època blava (El vell guitarrista) i de l'època rosa (Els saltimbanquis), que és com s'anomena la seva obra del període que va del 1900 al 1907, a causa dels colors dominants en els seus quadres.

Les senyoretes d'Avinyó (1907) suposà el començament de l'etapa cubista, en col·laboració amb Braque, tot i que en obres anteriors ja es pot endevinar la tendència a la geometrització i a la simplificació de volums (Retrat de Gertrude Stein, 1906). 

El Cubisme marcarà decididament l'estètica picassiana perquè en aquest període realitza moltes troballes estètiques (la descomposició en diferents plans de les figures, la negació de la perspectiva clàssica, el collage) i elabora algunes de les obres cabdals: La fàbrica d'Horta d'Ebre (1909), El retrat d'Ambroise Vollard (1911), Natura morta amb cadira de reixeta (1912), Els tres músics (1921) i moltes d'altres.

Cap al 1915, encara en plena etapa cubista, Picasso va començar a pintar llenços amb figures modelades amb volum i amb un dibuix molt més precís, com un retorn a les formes més convencionals i sentimentals de l'època rosa (Pauet com a arlequí). La suggestió de la pintura dels grans mestres del Renaixement i del Barroc després del seu viatge a Itàlia de 1917 el va fer aprofundir en aquest camí amb quadres que mostren dones monumentals, grandioses per la seva mida i per la pesantor dels seus cossos. Aquesta etapa classicista il·lustra molt bé un dels trets fonamentals de l'actitud de Picasso davant l'obra d'art: la seva estima per les coses concretes, per la referència al món real i visible; sempre havia criticat els que volien pintar allò que és invisible, és a dir, que no es pot pintar.

També en aquest moment es fa evident una altra constant en la trajectòria del geni: la simultaneïtat dels estils. L'activitat creadora no es pot aturar, no pot rebutjar-se cap experiència del passat ni cap investigació cap al futur. La curiositat de Picasso és insaciable i es manifesta de maneres molt diverses. L'historiador Mario De Micheli ha qualificat Picasso com un eclèctic apassionat.

En plena maduresa, Picasso torna a Espanya el 1934 i desenvolupa una gran activitat. És l'època de les composicions taurines, que mostren toros magnífics, cavalls ferits, etc. En esclatar la Guerra Civil, Picasso se situa al costat del govern de la República, que lluita contra la insurrecció feixista i pinta un dels grans monuments de la cultura contemporània: Guernica (1937).

Després del llarg període bèl·lic que suposen la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, Picasso va continuar desenvolupant una activitat incessant fins a la seva mort, sigui prenent com a punt de referència les obres dels grans mestres del passat (Massacre a Corea - basat en Els afusellaments de Goya-, la sèrie de Les Menines), sigui en dibuixos i gravats d'un erotisme molt explícit, en petites escultures de formes orgàniques o en la darrera gran explosió de color de la sèrie L'artista i la seva model.