Els orígens del Racionalisme. L'Escola de la Bauhaus

El Funcionalisme o Racionalisme és, sens dubte, el moviment arquitectònic que més clarament ha marcat l'activitat constructora de tot el segle XX. El seu precedent el trobem a l'Escola de Chicago, sobretot en l'obra de Sullivan, qui defensa que l'interès primordial de l'arquitectura és la seva funcionalitat i que la forma ha d'estar, per tant, supeditada a la funció. A Europa, el funcionalisme arquitectònic està relacionat amb les tendències artístiques (avantguardes), especialment el Neoplasticisme holandès de Van Doesburg i Mondrian. Però el gran impuls de la nova forma de construir va venir de l'Escola de la Bauhaus.

El 1919, un any després de la finalització de la Primera Guerra Mundial, es fundà a Weimar, la capital de la nova república d'Alemanya, l'Escola de la Bauhaus, com a resultat de la fusió de l'escola de Belles Arts i de l'escola d'Arquitectura. Walter Gropius (1883-1969), el seu primer director, aspirava a superar el divorci entre el treball artesanal, amb un disseny acurat tant des del punt de vista estètic com funcional, i la producció industrial. L'escola va funcionar entre 1919 i 1924 a Weimar, i entre 1925 i 1933 a Dessau. Aquell any, els nazis van tancar la Bauhaus, aleshores dirigida per l'arquitecte Ludwig Mies van der Rohe, en considerar-se un niu de bolxevics.

Dels tallers de la Bauhaus (casa de la construcció) sortiren tota mena de dissenys funcionalistes per a l'habitatge (mobles, papers pintats, llums, teixits, etc.) que encara avui són punt de referència per als dissenyadors més avançats.  Però, a més de les realitzacions concretes en el camp del disseny industrial, la Bauhaus va fer aportacions fonamentals en dos altres aspectes: el sistema d'ensenyament i el disseny del mateix edifici de l'escola a Dessau.

El plantejament del sistema d'ensenyament va ser, probablement, l'aspecte més revolucionari: en un ambient de completa dedicació, gairebé monàstica, els alumnes havien de fer un curs previ i, posteriorment, havien de superar tres cursos en què es combinaven el treball manual en els tallers amb el disseny i l'estudi dels processos de producció industrial. Molts dels professors de la Bauhaus van ser artistes capdavanters que, en gran part, van configurar tota una nova estètica del Funcionalisme: Wassili Kandinsky, Paul Klee, Laszlo Moholy-Nagy, Walter Gropius, Mies van der Rohe, etc.

La segona gran aportació va ser el mateix disseny de l'edifici de la Bauhaus, construït per Gropius en traslladar-se a l'escola a Dessau l'any 1925. L'edifici consta de tres blocs que corresponen a les diferents funcions: en el centre es troben l'entrada i el bloc dels tallers; a l'est hi ha una petita torre d'apartaments per als estudiants i professors que es comunica amb els tallers mitjançant un edifici baix on hi ha la sala de reunions i la cantina; al nord es troba l'edifici de les aules que es comunica amb el bloc central a través d'un cos elevat sobre el carrer d'accés. Els diferents blocs es distingeixen pel diferent tractament mural: la façana dels tallers és una superfície de vidre que deixa veure l'espai interior, mentre que els murs de les aules s'articulen amb bandes de finestres horitzontals, i la torre d'apartaments es resol amb obertures individualitzades.

Gropius volia fer de l'edifici un manifest, una demostració d'un mètode racional de disseny. Tanmateix, la seva influència va ser tan gran que va crear un "estil Bahuaus", davant el disgust del mateix Gropius, que rebutjava tota idea d'estil i demanava que s'arribés a les solucions a partir dels principis fonamentals.

L'edifici de la Bauhaus va ser la primera construcció important en què apareixen simultàniament totes les característiques de l'arquitectura actual en un tot unitari i coherent. Ara que el vocabulari formal d'aquest edifici ha passat a formar part del nostre llenguatge arquitectònic i que s'utilitza en la producció rutinària d'edificis sense personalitat, pot resultar difícil adonar-se de la seva originalitat.

Tot i la important tasca que la Bauhaus duia a terme, va rebre moltes crítiques dels sectors més conservadors d'Alemanya. Després de la renúncia de Gropius, l'arquitecte Hannes Meyer es va fer càrrec de la direcció de l'escola. La producció dels seus tallers es va intensificar i la Bauhaus va començar a ser coneguda mundialment. Els darrers anys en va ser director Ludwig Mies van der Rohe (1886-1969), l'arquitecte del Pavelló alemany a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929, un dels edificis més significatius de l'arquitectura racionalista.

Molts dels arquitectes i artistes de la Bauhaus van emigrar als Estats Units a l'època del nazisme i de la Segona Guerra Mundial, i els principis de l'escola va trobar-hi un terreny propici. Gropius va aplicar els seus mètodes a la Universitat de Harvard, i Van der Rohe a l'Illinois Institute of Technology de Chicago. El mateix Van der Rohe va edificar el famós gratacels Seagram Building de Nova York, i Laszlo Moholy-Nagy va fundar a Chicago la New Bauhaus.

El deute de tots els dissenyadors moderns amb la Bauhaus és immens, i molts dels seus objectes encara resulten d'una sorprenent modernitat. A més, la Bauhaus és el punt de partença de tota l'arquitectura racionalista i funcional del segle XX. El Funcionalisme ha marcat de tal manera l'arquitectura del segle XX que es pot dir que no hi ha cap arquitecte que, amb més o menys encert, no hagi partit dels seus postulats bàsics en la seva obra.

A Catalunya, el Funcionalisme va donar lloc durant la II República a un important moviment encapçalat per Josep Lluís Sert, el GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània). Però, més tard, Sert es va anar desviant de l'estricte racionalisme modular i rectilini cap a creacions d'una major sensibilitat que el van aproximar a concepcions organicistes, com per exemple l'edifici de la Fundació Miró a la muntanya de Montjuïc, a Barcelona.