L'Abstracció

Entenem per art abstracte aquell que prescindeix completament dels objectes i les formes que podem reconèixer. Els pintors abstractes composen els seus quadres mitjançant la combinació de línies i colors en un sentit purament plàstic. Els moviments pictòrics anteriors, des de l'Impressionisme, havien afermat en diverses ocasions el valor del quadre en sí mateix i no com a còpia de la realitat: l'abstracció porta aquest principi a les darreres conseqüències en prescindir per complet de la referència a la realitat externa del quadre.

L'abstracció no és fenomen exclusiu de l'art del segle XX sinó que està fermament arrelat en tradicions artístiques tan riques com la islàmica, que prefereix les formes geomètriques, l'escriptura o les estilitzacions basades en formes vegetals, en comptes de la figura. És a la tradició europea nascuda amb el Renaixement que la imitació de la realitat havia esdevingut un axioma fonamental de la pintura.

La data de naixement de l'Abstracció moderna és l'any 1910, quan el pintor rus resident a Alemanya Wassili Kandinsky (1866-1944), un dels fundadors del grup expressionista Der Blaue Reiter, pinta la seva Primera aquarel·la abstracta. L'obra era, en principi, un paisatge molt estilitzat i colorista, però en contemplar-lo invertit, Kandinsky es va adonar de les enormes possibilitats expressives dels colors i les formes irregulars. A partir d'aquell moment, va començar a pintar quadres composats per grans taques de color amb les quals aconseguia efectes d'harmonia cromàtica capaços d'emocionar com ho fan les notes musicals.

En l'obra abstracta de Kandinsky es poden diferenciar dues etapes: de 1910 a 1921 i des d'aquesta data fins a la seva mort el 1944.

A la primera etapa (1910-1921), l'obra de Kandinsky es basa en els principis exposats al llibre Sobre l'espiritualitat de l'art, on relaciona els principis de la música i de la pintura, especialment el concepte de ritme. El resultat són unes obres de gran creativitat i dinamisme en les quals el color és protagonista absolut (Pintura amb arc en negre; Composició IV, Improvisació XIV, etc.). Aquesta abstracció lírica es basa en els efectes emotius que produeixen els colors en l'espectador. Segons Kandinsky, els diferents colors produeixen vibracions emotives, igual com els sons d'un piano. El predomini del color com a mitjà expressiu no vol dir que el pintor renunciï a les formes significatives, sinó que en pot prescindir. Dit d'una altra manera, l'abstracció és una forma d'expressió artístics que no nega la validesa d'altres, com es pot veure en diverses obres de Kandinsky en aquesta època, en les quals es combina l'abstracció amb algunes referències a la realitat.

En efecte, entre 1910 i 1914, Kandinsky va realitzar dues extenses sèries de quadres que va anomenar Composicions i Improvisacions, en alguns dels quals trobem elements semàntics clarament identificables com l'Arc de Sant Martí a la Composició IV (1911) o els canonsa la Improvisació 30 (1913), però les formes es dilueixen en un mar de colors contrastats de contorns fluids, i sovint les formes identificables acaben per desaparèixer i donar pas a composicions completament abstractes.

La tornada de Kandinsky a Rússia després de la Revolució bolxevic de 1917 el va posar en contacte amb els artistes suprematistes i constructivistes, la qual cosa va provocar un canvi notable en el seu estil. A partir de 1921, va treballar com a professor a l'Escola de la Bauhuaus, i en la seva obra es reflecteixen clarament els principis racionalistes propis de l'escola. Són quadres de rigor geomètric en què els elements bàsics són el punt i la línia combinats amb colors primaris i complementaris: Dins del cercle negre, Verd obert, etc. Al llibre Punt i línia sobre el pla, teoritza aquests principis de l'abstracció racionalista.

L'enorme influx de Kandinsky sobre l'art del segle XX no es basa exclusivament en la seva obra pictòrica, sinó també en la tasca docent i en els textos teòrics, d'enorme interès i difusió. Tendències posteriors a la Segona Guerra Mundial, com ara l'Informalisme, són filles de l'obra teòrica del pintor rus.

A Rússia, els grans centres urbans de Moscou i Sant Petersburg apleguen un bon nombre d'artistes d'avantguarda que, amb l'esclat de la revolució, esdevenen símbols de la modernitat soviètica. Posteriorment, l'estalinisme va acabar amb l'art d'avantguarda i va promoure un art oficial (el realisme socialista) molt allunyat de la innovació i l'experimentació dels anys 20 i 30. El moviment més significatiu de l'abstracció pictòrica a Rússia és el Suprematisme, moviment encapçalat per Kasimir Malevitch (1878-1935), autor del Manifest del Suprematisme (1915). Aquest pintor proposa el predomini absolut de la sensibilitat plàstica pura en les arts figuratives. Les seves obres es caracteritzen per la simplicitat de les formes geomètriques i la utilització molt limitada del color. Va arribar a utilitzar un únic element geomètric i un únic color en el Quadre negre sobre fons blanc, o prescindir-ne totalment en el Quadrat blanc sobre fons blanc (1919). Malevitch va experimentar amb formes geomètriques amb volum. Les seves maquetes a base de cossos piramidals es troben en la frontera entre l'escultura abstracta i el disseny arquitectònic.

Holanda va ser el bressol de l'altre moviment que encarna l'abstracció geomètrica. Es tracta del Neoplasticisme, creat per Pietr Mondrian (1872-1931) i Theo Van Doesburg (1883-1931), fundadors de la revista De Stijl (L'Estil), que va publicar el primer número l'any 1917. El Neoplasticisme és una tendència intel·lectual que busca la puresa plàstica total tot treballant només amb formes geomètriques regulars i utilitzant els colors primaris (groc, vermell, blau) i neutres (blanc, negre, gris). Malgrat que el teòric del grup era Van Doesburg, va ser Mondrian qui va aplicar de forma més estricta els principis del Neoplasticisme a la pintura. En les obres madures de Mondrian no es renuncia mai a l'angle recte ni a l'ús exclusiu dels colors purs, i les composicions s'organitzen a base de línies negres que compartimenten el quadre en cel·les que s'acoloreixen de forma aleatòria. Els Tableau pintats entre 1920 i 1925 i les múltiples versions de Composició en vermell, groc i blau tenen un enorme poder d'atracció visual i han fet que el pintor holandès esdevingui un dels grans mites de la pintura del segle XX, al temps que les seves obres han estat inspiradores de dissenyadors, publicistes i decoradors.