La història de l'art de les primeres dècades del segle XX ha posat l'èmfasi en el fenomen de les avantguardes (tendències), fins al punt d'oblidar l'existència simultània d'una pintura que, sense apartar-se de forma radical dels convencionalismes de la pintura tradicional, ha marcat de forma important el gust estètic de determinades èpoques i països al llarg del segle XX.
L'art figuratiu va ser valorat pel públic que, en moltes ocasions, no comprenia les propostes de les tendències; d'altra banda, l'art continua sent un poderós instrument de propaganda i, en aquest sentit, els experiments dels artistes més importants resultaven poc propicis per a transmetre missatges de caire polític o ideològic. De fet, excepte els primers anys de l'existència de la Unió Soviètica, cap Estat va promoure l'avantguardisme artístic, cosa que sí que van fer (sobretot els estats totalitaris) amb un cert realisme propagandístic.
Dins el conjunt de la pintura realista de la primera meitat del segle, podem destacar la pintura metafísica impulsada per Giorgio De Chirico, l'obra dels muralistes mexicans, el realisme socialista i el preciosisme americà dels anys 30, sense oblidar la Nova Objectivitat que hem estudiat dins l'Expressionisme alemany.
La pintura metafísica té el seu origen en l'obra de Giorgio De Chirico (1888-1978), animada per una ideología ambigua feta de fragments de Nietzsche i Freud, i que el mateix pintor va batejar com a metafísica, sense una relació clara amb el significar filosòfic del terme. El que caracteritza la pintura de De Chirico són els paisatges urbans desolats, traçats segons les normes de la perspectiva, amb efectes de llum tardoral i figures estàtiques (Les muses inquietants, 1916).
El teoritzador de la pintura metafísica va ser Carlo Carrà (1881-1966), que havia estat al grup dels futuristes (El genet vermell, 1913) per passar després a una pintura d'aire oníric on les figures es construeixen amb fragments de maniquins (Mare i fill, 1918). Molt diferent és l'obra de Giorgio Morandi (1890-1964), autor de natures mortes de colors suaus i volums precisats per una geometria que es pot relacionar amb el cubisme. Morandi és un contemplador de la realitat i prescindeix del simbolisme implícit en les obres de De Chirico i de Carrà.
El Muralisme mexicà és un fenomen artístic relacionat amb l'esclat de la revolució zapatista en aquest país centreamericà. L'Estat mexicà va adoptar una ideologia populista, exaltadora de la classe obrera i de l'indigenisme, i va voler expressar-la mitjançant grans pintures murals en els principals edificis públics. En aquesta tasca van destacar els pintors José Clemente Orozco (1883-1949), David Alfaro Siqueiros (1896-1974) i Diego Rivera (1886-1957), que elaboren grans composicions de caire expressionista que representen camperols i treballadors en actituds heroiques, com a emblemes de la revolució. Des del punt de vista pictòric, el més innovador va ser Diego Rivera, que en les seves estades a Europa va entrar en contacte amb el Cubisme i altres moviments d'avantguarda (tendències) i també amb la gran pintura del Renaixement i del Barroc. Fruit de la síntesi de diverses influències és el fresc de l'escala principal del Palau Nacional de Mèxic (1929-1935) que narra la història mexicana en una composició bigarrada. En relació amb l'obra dels muralistes desenvolupa la seva activitat Frida Kahlo (1910-1954), companya sentimental de Rivera, que es decanta per una pintura de menys càrrega ideològica que es pot relacionar amb el Surrealisme. Els muralistes mexicans representen l'intent més aconseguit de compaginar la modernitat estilística amb el compromís polític.
Un cas diferent és el del Realisme socialista, convertit en art oficial a la URSS a partir de finals de la dècada de 1920. L'efervescència revolucionària dels primers anys havia considerat que l'art d'avantguarda seria l'expressió de la modernitat del nou Estat dels treballadors, però l'evolució del poder estatal que desembocaria en la dictadura estalinista va portar a un enfortiment de tots els mecanismes de control ideològic, i l'art no en va quedar al marge. Des de les institucions soviètiques es va promocionar un art realista destinat a lloar els avenços de la revolució, exaltar la moral del treball, l'heroisme en la defensa de la revolució i, finalment, al culte al líder. El resultat és un art reiteratiu, oficialista, que repeteix motius, formes i actituds.
Un cas peculiar és el desenvolupament artístic en l'Espanya republicana durant els anys de la Guerra Civil. Les necessitats de la propaganda de guerra van portar a un art de missatges clars i entenedors, però sovint aquests missatges es van transmetre amb formulacions modernes des del punt de vista formal. Especialment destacable és la producció de cartells, promoguts per tota mena d'institucions, partits i sindicats; el cartellisme va centrar l'activitat d'artistes molt notables entre els quals podem destacar el valencià Josep Renau.
Paral·lelament, als Estats Units predominava la pintura figurativa, perquè els moviments d'avantguarda (tendències) es van introduir molt lentament. Dins aquest predomini de la figuració destaca la figura d'Edward Hopper (1883-1967), que transmet una sensació poètica de soledat i aïllament en els seus personatges solitaris (Habitació d'hotel, 1931).
En els anys 30, es va desenvolupar un moviment que podem anomenar Precisionisme, que intenta captar amb detall i minuciositat els objectes, amb una tècnica que s'aproxima a la precisió de la imatge fotogràfica. Destaca dins d'aquest moviment la pintora Georgia O'Keeffe.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.